Foscor

Foscor per tota la costa. Ell em va explicar que alguna cosa es bellugava allà, mar més endins, on el sol encara no havia sortit. Ell i els companys estaven preparats pel que podia succeir, ja ho havien fet altres vegades . Però el “vaixell” no arribava. Potser era una falsa alarma, potser els turistes jugaven a magnificar les seves vacances. No veien el perill? Ell i els companys es quedarien per allà , vora les ones, estesos a la sorra i prendrien el sopar.
El va veure allà, un peu soterrat amb l’altra cama a sobre; el cos bocaterrosa , quatre anys? cinc? Ell va córrer . Havia sortit el sol, poc a poc, poc a poc... La matinada era fresca i l’espai es reduïa per metres, grans de sorra que enllitaven ara la desfeta. Però ell el va veure allà, bocaterrosa, i corre-cuita, no ho va dubtar, encara podia ser-hi a temps. Ell alenava la brisa a mig pulmó pel temor de tocar-lo i trobar-lo... En els segons que les seves extremitats li permetien va alçar el noi per dipositar -lo a la superfície buida de cossos del costat, per fer-li el boca a boca. Els seus companys ajudaven els altres que eren per tot arreu. Però ell només veia el vailet, tan petit, sol allà a terra, qui sap si viu! L’ infant va fer una petita glopada i ell, esma, va plorar; amb un “udol” curt li van saltar totes les llàgrimes que l’energia dels pulmons retinguda ara li ajudaven a abocar. Era un plor silenciós també a estones, que l’ajudava a cercar la manta per arraulir-lo en un escalf protector i sanador.
Ell, el meu pare, em va salvar. La pastera on jo viatjava havia naufragat uns quants kilòmetres més al nord d’on ell l’havia aguaitada. Ell i els seus companys van arribar a temps. La meva família no es va salvar. Però ell va ser el meu pare des que jo tenia cinc anys: dos naixements, dues vides.

Relat escrit per l'Eulàlia Espinasa

Comentaris

Entrades populars