La carta de l'Andreu

Quan vaig rebre la carta, jo, com ell, era molt jove. Aleshores per mi la mort no era més que una disfressa en temps de carnaval.
L'Andreu s'estava morint, una malaltia de la que encara no se'n sabia gaire, l'havia escollit.
La carta començava expressant-se amb la força del que se sap innocent. L'Andreu hi escrivia.

«No tinc rancúnia. Sé que m'estic morint. Escolto a alguns que diuen de la meva malaltia que és un càstig de déu, els qui ho diuen s'equivoquen».

L'Andreu era un noi alegre, se'l veia feliç, enamorat de la vida i del company amb qui la compartia. Un dia tot va canviar.
A la carta em demanava un favor. Jo ja m'havia traslladat a Barcelona. Em deia:

«...i tu també saps que l'Enric em va deixar quan va saber que estava infectat. Li vaig plorar, suplicar que ens quedéssim junts. M'estimava tant que em va deixar. Va pensar que així jo em lliuraria de la malaltia»

L'Andreu em demanava que li busqués a l'Enric, no sabia si era viu, que li busqués per si 'assabentava de la seva mort. Volia que li digués que no li tenia rancúnia, que li donava les gràcies pel temps compartit, que encara se l'estimava.
A la carta, també hi havia una queixa. Es queixava dels qui l'havien abandonat, no quan van saber que estava infectat per la Sida, sinó quan van saber de qui s'havia enamorat. S'havia enamorat d'un noi. Deia.

«Només em dol que alguns m'abandonessin quan es van assabentar de la meva relació sentimental amb l'Enric, els puc perdonar, érem a un poble petit i ser amic d'una relació homosexual els podia contaminar...pobres»

El dia que vaig rebre la carta i pel que en ella m'escrivia l'Andreu, vaig intuir dues coses, sabia que li quedaven pocs dies de vida i l'altre que es trobava molt sol.

«Fa temps que sé que la sentència és de mort, sé que tu també ho saps, t'agraeixo que sempre que has vingut al poble m'hagis dedicat tant de temps per recordar velles presses de joventut. Ara fa temps que no ens hem vist...»

El "Ara fa temps que no ens hem vist", el vaig entendre com el qui allarga la ma quan es engolit per les aigües fangoses d'un pantà.
L'Andreu va morir. Encara varem tenir temps de xerrar de la vida i de la mort. Després de llençar les seves cendres a la Caleta vaig retornar a Barcelona. Durant un temps vaig intentar localitzar l'Enric, no el vaig trobar.
La carta de l'Andreu i els últims dies que varem passar junts ans de morir em va canviar aquell pensament de joventut de veure la mort com una disfressa de carnestoltes.
D'allà ençà vaig començar a pensar que és la vida la que ens va disfressant. Ens disfressa de nen, de jove, d'adult i de vell. La disfressa de la mort, l'última, no em fa por, ho vaig aprendre de l'Andreu.

Relat escrit per en Pilio

Comentaris

Entrades populars