Batalletes

La taula era un brunzit constant de xerradissa amb contrapunts de crits i rialles. A un extrem de la taula el més gran i el més petit de tots tenien una animada conversa. El petit estava impacient per fer cagar el tió, cosa que sempre es feia just abans dels postres, i l’avi, li explicava batalletes per anar fent temps, mentre els grans més gormands repetien, una miqueta més de rostit.

—Tenia l’edat del teu germà gran, catorze anys acabats de fer, quan vaig començar a treballar. La mare va estar molt contenta quan li vaig portar la meva primera setmanada. I jo també estava molt orgullós. La mare va contar els diners i va separar dues monedes i me les va donar. Jo me’n vaig anar corrents a la botiga de bicicletes. Hauria d’estalviar moltes i moltes setmanes per a comprar-ne una, però pagava la pena. N’hi havia una que semblava feta per a mi, i ara que treballava, seria un medi de transport i no una joguina, em deia satisfet. Vaig entrar per demanar que me la guardessin, però demanaven paga i senyal, i encara no tenia prou diners. Llavors vaig veure uns ganxos pels pantalons. Els ciclistes s’agafaven els baixos dels pantalons amb una pinça perquè no s’embrutessin, però alguns portaven uns ganxos de filferro just a sota del ventre de la cama. A mi em semblava molt més elegant, i me’ls vaig comprar. La bicicleta no la vaig arribar a comprar mai. Però els ganxos els duia sempre, i anava ben cofoi amb la aquella falsa prova de que jo era un tot un ciclista.

—Però avi, si volies una bicicleta, perquè no la demanaves als reis? —va dir el net amb suficiència.
—Et penses que els reis passen per totes les cases?

L’avi no s’ho esperava, però la seva decidida i airada resposta va coincidir amb un d’aquells ocasionals moments de silenci general, i va aconseguir allargar-lo. La mare de l’infant va llençar una llambregada a l’avi, va sospirar, i va suggerir, que potser ja era hora de cagar el tió.
I per sort ningú va pensar més en les cases on els reis no passaven.

Relat escrit per la Sandra Cabrespina

Comentaris

  1. Un relat molt bonic i que explica com han canviat els temps!

    ResponElimina
  2. A alguns ens portaven el cavall de cartró, que ja havien portat al germà i a altre germà i...que el pare repintava cada any. Salut.

    ResponElimina
  3. I tan Pilio, a casa explicaven que el meu avi n'hi havia fet un de fusta al seu fill, d'amagat. El dia de reis el nen va estar molt content. Quna l'endemà li van preguntar que li havien dut els reis va dir cofoi: un cavall que ha fet el pare!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars