L' accident

Vaig tenir un ensurt de mort quan la perruquera va entrar al meu cotxe i va cridar “Accelera!”, tot i que feia temps que ho esperava. No em vaig moure, i ella va insistir:

—Accelera!
—Nooo!
—Ja has arrencat, ara, desfrena, posa la marxa, surt d’aquí i accelerà, va!
—Ni parlar-ne!
—Cada dia vens, et fiques al cotxe, l’engegues, i després el pares i et quedes aquí sense fer res. N’estic tipa, vinga, has de treure el cotxe del davant de la meva perruqueria ja!
—No puc! Ja ho saps, després de l’accident...
—Per quin accident? M’he informat, saps? només vas punxar una roda.
—Si, però era en una carretera estreta i amb corbes, hagués pogut ser molt greu. I no vaig saber què fer, vaig tenir una atac de nervis!
—S’ha acabat, vinga, sortim d’aquí i anem a fer un volt, jo soc al teu costat, veuràs com no
passa res!

Tremolant vaig posar primera i vaig sortir d’allà, vam començar a circular, poc a poc vaig anar
perdent la rigidesa amb que aguantava el volant, i em vaig començar a relaxar malgrat les bocinades que em clavaven cada cop que calava el cotxe. Vaig anar agafant velocitat i em vaig deseixir.

—Anem cap a les Sureres!—vaig cridar eufòrica.

Amb decisió vaig entrar en la urbanització de carrers estrets escenari del meu accident. Anava a tota velocitat quan em vaig menjar la primer vorera, a la segona, com en un dejavú, vaig punxar la roda. Quan me’n vaig adonar volia parar allà al mig mateix, però la Lali, la meva meravellosa perruquera, va mantenir la calma, amb veu suau em va donar instruccions, vaig continuar lentament fins on la carretera s’ampliava, i em vaig arrambar al voral. Entre les dues vam canviar la roda, i en aquell moment vaig saber que havia superat el meu pànic. Em vaig asseure el cotxe i vaig sentir uns cops al vidre. Era la Lali. Amb confusió, em vaig adonar que érem encara al meu carrer. Em devia haver dormit. Però la Lali era allà, picant el vidre, i ara tot es faria realitat, vaig pensar.

—Escolta maca, però tens el motor engegat, l’hauries de parar, molesta una mica, saps?
—Sí, sí, perdona, és que de de l’accident no m’animo a moure’l de lloc.

No va entrar al cotxe com m’esperava. Va fer una cara rara i va girar cua. El meu pla havia fracassat. Vaig pensar que hauria de demanar a algú que em canvies el cotxe de lloc. Potser davant de la peixateria hi havia lloc. La Consol es veia una persona molt amable i decidida, i portava amb molta gracia el seu Twingo. Segurament la coincidència del model era una bona senyal.


Relat escrit per la Sandra Cabrespina

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars