Reaccions


Diuen que a tota acció li segueix una reacció, segons les lleis de Newton, una cosa implica a l’altra. Doncs bé, les reaccions que m’envolten davant de la injustícia de cóm es tracta als Refugiats m’entristeix i em fa sentir estrangera, estranya en realitat, davant d’aquests fets. No m’identifico ni gens ni mica amb la manca de solidaritat dels que tenen la pell com la meva, la pell blanca però l’ànima una mica més negre.
Tanta crueltat davant del sofriment de la gent que fuig de la guerra i de la mort no la puc entendre. Què hagués passat si els nostres avis haguessin estat tractats igual? A la foto de dalt es mostra la desesperació de qui fuig de la guerra i de la repressió, és antiga sí, però, en què es diferencia d’ara? Que aquests eren el “nostres”?
Ja no recordem quan Europa sagnava per tots els costats, ja no recordem quan les fronteres dels Pirineus anaven plenes de gent com la que ara no volem entre nosaltres perquè ens fan nosa, perquè són diferents...També els espanyols eren diferents aleshores, considerats essers inferiors. Tenen un color de pell diferent i, sobretot, són de religió musulmana, encara que potser no sigui ni veritat perquè com passa amb totes les religions hi ha creients i agnòstics i molts tons grisos pel mig.
Les dones són violades, venudes com a mercaderia per poder menjar, veuen morir als seus fills sense poder-hi fer res. Quines seran les reaccions futures dels fills i filles d’aquestes dones?
Molta de la gent que entra per Turquia era de classe mitjana, no pas pobre, que fuig de la guerra i de la mort. Molts ho han perdut tot o gairebé. I venen a la “civilitzada” Europa i veuen com els tracten com si fossin deixalles, escombraries.
Els refugiats d’Idomeni han estat gasejats per poder tancar el camp i portar-los en autobús no se sap on, perquè quan ho preguntaven no hi havia resposta. Les excavadores han passat per damunt d’aquell espai arrasant tot el que trobaven davant seu. El poc que tenien, una mena de tenda Quechua com les que venen a Decathlon, també els hi han pres.
La meva reacció, davant d’una acció semblant, d’una injustícia sagnant, és d’indignació, de ràbia. I procuro no callar i explicar-la.

Relat escrit per la Montse Tubert

Comentaris

  1. Tens molta raó, Montse, però s’ha de veure tot el conjunt, no només la part més colpidora del conflicte. Els nostres avis ―pares, per algú de nosaltres― també varen ser tractats com bèsties quan varen fugir en massa d’un país en guerra. Degut a la gran quantitat de gent que els hi va arribar de cop, també van ser tancats entre reixats amb punxes perquè no poguessin diluir-se entre la població.
    Això per una part, per l’altra hem de comprendre que hi ha molts països que lluiten per tirar endavant, que tenen la economia en equilibri i que potser no poden absorbir així tan de cop una immigració tan brutal com la que s’està produint per diversos fronts i sí, han de rebre ajuda perquè són éssers humans i perquè pateixen, però dintre les possibilitats de cada lloc.
    Homes entre ombres, aquells que no es donen a conèixer, en són els culpables, per a voler farcir les seves butxaques ja de per si ben acotxades, per a exercir el seu poder ocult i per interessos que a nosaltres se’ns escapen.
    Ara els hi ha tocat a ells, a qui tocarà després?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars