La pluja

La Maria sent el soroll de la pluja com cau damunt del vidre de la cuina, ella està feinejant per enllestir el dinar. Recorda aquella pluja, aquell plor, tota la tempesta en que es va convertir aquell malson...
Ella era una noia jove, bonica, enamorada, la vida era tota una promesa, tot just començava la joventut. A casa tampoc eren molt estrictes amb les entrades i les sortides i podia anar-se a divertir i a ballar sense masses entrebancs. El seu noviet sempre estava al se costat. Ara ja fent projectes pel futur, mirant de trobar on poder viure plegats, comptant els estalvis que sempre eren pocs. Però era tan gran el seu amor, tanta la felicitat, que tots els petits obstacles no eren cap mena d’impediment per portar endavant el seu projecte de parella.
En Marc, el seu xicot, era un noi guapot, força treballador, molt considerat i l’estimava de veritat. Els amors de joventut sempre son de veritat i per tota la vida...tot i que després el temps fa que passin coses que poden trencar totes les veritats, una a una.
Ella sempre recordarà aquelles vacances d’estiu, amb el sol i la platja sempre presents...i les nits, plenes d’amor i de passió. Poques vegades la vida és tan generosa com ho va ser aquell estiu. No podia pressentir que no hi haurien més estius com aquell.
Quan va arribar la tardor es van donar pressa amb mirar un piset que es poguessin permetre i el van trobar, no massa lluny del centre i molt acollidor. Així que es van dedicar a mirar mobles a Ikea.
Però aquell maleït matí de pluja va canviar, per sempre, tota la il·lusió de la Maria. L’accident i la mort d’en Marc, per culpa del terra que lliscava amb la pluja li van arrancar un plor que encara arrossega.

Relta escrit per la Montse Tubert

Comentaris

Entrades populars