Origen perdut

Tu i jo, cara a cara. Ni tu em veus ni jo a tu tampoc, Dídac. Vam ser-hi, sí. Passats els minuts apocalíptics sota l’aigua de la resclosa. Vam intentar repoblar el món de nou tu i jo sols.
I va semblar que ho aconseguíem. Vaig engendrar un fill teu: la nostra única esperança i la de tota la humanitat. Però em vas deixar sola. Potser no estava tot perdut, si creixia aviat. Em preguntava sovint per tu, saps? I jo li parlava sense descans de tot el que havies après de mi i del que havíem après junts; de la supervivència que ens posava a prova a cada instant; de l’immens amor que ens mantenia vius i expectants. Va aprendre aviat el teu nom i el repetia fins que s’endormiscava. Tenia la teva pell envellutada suavitzada amb una tonalitat més pàl·lida, matisada per la meva. Va ser feliç fins al final, t’ho ben asseguro. Corria pels prats entre liles i espígol, farigola i males herbes; espantava insectes i perseguia totes les aus que trobava. S’enfilava als arbres com els micos, nedava a mar obert i atrapava els peixos amb les mans, com havies fet tu abans. L’Observava i et veia a tu. La mateixa mirada intrèpida, la mateixa dolçor als ulls. M’estimava tant com ho havies fet tu. Vaig ensenyar-li tot el que
sabíem i va créixer aviat, igual que tu. Va heretar la teva taca fosca a l’entrecuix i la teva gesticulació ingènua. En les estones més confuses era com si haguessis tornat amb mi, com si et tornés a tenir vencedor de totes les forces de l’Univers per l’amor que ens professàvem.
Rèiem molt i sovint, i aquells orificis a les galtes amb què tant m’havies arribat a encisar, es repetien al seu rostre bru, provocadors i furtius. Me’l menjava a petons.

I llavors va passar de nou. El mateix final es repetí ineludible, implacable. Jo el vaig veure acostar-se sense poder fer-hi res: una resplendor incandescent acompanyada d’un estrèpit eixordador envaí el cel fins als confins en només uns segons. Et vaig cridar. El vaig cridar, però no em sentia. Era amb el tractor que havia reparat al camp, llaurant la terra. Un altre cop aquells aparells estranys al cel. Jo rentava la roba al riu i m’hi vaig submergir per instint. Però aquest cop sola. El nostre petit tenia vuit anys quan tota vida quedà arrasada per segon cop. Vaig sortir de l’aigua i el vaig trobar mort dins la cabina. No feia aspecte d’haver patit gens, els seus músculs estaven relaxats, semblava que dormia. En aquell moment el vaig encomanar a tu, te’l vaig traspassar. La meva ànima va morir amb ell i des de llavors arrossego una feixuga existència d’autòmat que ja sento agonitzar. He vingut a acomiadar-me i a invocar-te al mateix lloc on vam aixoplugar-nos junts de les inclemències. Vine’m a trobar amb en Mar de la mà. És que no em veus? Estic asseguda a la cadira del davant de la teva, com quan jo teixia i tu estudiaves i ens miràvem compulsivament. O com quan compartíem secrets impossibles. Som aquí perquè hem de ser-hi i hi serem sempre, però ha arribat l’hora de marxar definitivament. Qui sap si queda algú més, a la Terra, hores d’ara. Vine per mi, a l’Alba.
T’espero aquí mateix, sobre la catifa d’espígol.


Relat escrit per la Júlia Lancho

Comentaris

  1. Tot un homenatge al Mecanoscrit,sí senyora!

    ResponElimina
  2. merci, presi! no em deies pedroliana? doncs és el primer que em va venir al cap mirant la teva foto distòpica ;-)

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Bonic i trist.
    I ara què? Mereix una segona part.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Molt bo, un relat qur m'ha agradat ben prou.

    ResponElimina
  7. Estem davant l'inici de "El tercer origen".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada