Les flors de lavanda i els verbs


Em desperto i veig que les flors de lavanda estant per tota l’habitació, l’olor no deixa cap dubte, estic al bell mig de tot un planter... les cadires però romanen buides, les convidades  encara no han arribat.

Despertar amb aquesta olor és com un bàlsam, dóna tranquil·litat i ganes de deixar-se portar, esperem que les que han de venir també ho vegin així. Perquè han demanat un canvi i això requereix deixar enrere algunes coses.

Evocar records, cercar en llocs amagats de la memòria requereix un cert esforç i certament ganes de donar el pas que permet, per exemple, olorar aquestes flors, tot desprenent-se dels hàbits que s’han adquirit, tant si son propis com aliens. Despullar-se de mica en mica...

Animar a que aquests passos en portin de nous, tot anant planejant una nova fita, un nou començament, nous anhels, noves esperances. Això és el que farem  una a una i entre totes.

Estimular els desitjos, els sentiments, les ganes de riure, el retrobament amb la infantesa i aquella manera de mirar de bell nou. Es pot fer perquè ja ho vam fer, perquè totes hem sigut infants, només cal recordar...deixar-se anar...

Oblidar l’ensopiment del dia a dia, la quotidianitat que a voltes ajuda però que ens mata la creativitat, el impuls de la novetat, la vitalitat de la incertesa. La seguretat no sempre és bona companyia perquè la Vida és, afortunadament, insegura. Viure és arriscat.

Renovar l’ànsia de tot el que ens agrada i ens envolta, perquè desitjar es pot fer de manera intensa. No només el desig sexual, que també el podem fer més viu, sinó aquelles pessigolles que activen tota la musculatura quan l’objecte desitjat es troba al davant, quan la ma quasi el pot tocar.

Avivar aquella flama que una vegada no tan llunyana ens cremava tot el cos, fins i tot l’ànima. Quan un petó era la porta de noves sensacions, de tremolors desconegudes, d’ànsies creixents que arribaven amb urgència. Tot el  nostre cos experimentava la sexualitat que no neix pas en el nostre sexe, és de mes endins que surt a la llum.

Desvetllar-se ben de cop, amb energia, deixar el somni segur i tranquil, obrir els ulls ben oberts, parar les orelles i escoltar al Món, a la Vida, com si fos la primera vegada que ho féssim, amb tots els sentits a flor de pell, amb tota la intensitat.

Espavilar per poder fer el que de veritat volem, no el que ens fan voler o el que ens diuen que hem de voler. Què vull jo? Seria la pregunta inicial i més sincera. Primer de tot ser jo mateixa amb la seguretat de qui sóc. I un cop amb el meu JO fet ben meu, poder decidir què vull. No és un exercici gens fàcil i molt menys baladí. Perquè el voler ens porta a fer coses, a decidir, a elegir, a viure.

Excitar, és a dir, activar i provocar sentiments, apassionar-se, perquè sense passió la vida és molt més avorrida i mediocre. La imaginació, quan s’estimula, es una eina molt poderosa i ens porta sempre més enllà del que ens era evident uns instants abans.

Encara és el moment en que penso en tot el que estic preparant, en la imatge que m’inspira el contingut d’aquest escrit. Les flors són el motiu, l’excusa, per poder elucubrar el que la inspiració em porta. Una habitació, una sala, un lloc ple d’olors, de llum, on hi puc trobar tot i res, perquè ho estic omplint de paraules, de verbs, de persones.

Tot cercant el final requerit i que és ara mateix.

Relat escrit per la Montse Tubert

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars