Flor silvestre

A mi no m’agradava l’escola ni les classes. Preferia anar a tombar l’herba, o a treure les truites de la trampa del riu, o enfilar-me a la pomera i menjar pomes fins que em feia mal la panxa. Era un suplici estar tancada a dins, mentre la natura em cridava des de fora. Per això quan el pare em va dir que si volia ser mestra, li vaig dir que no.

Sé que al pare li hagués agradat pagar-me els estudis. Fer alguna cosa per mi. Compensar-me per la mare que només estimava al meu germà petit que ara era l’hereu i que ho tindria tot. Quan  va néixer el petit Valentí  jo vaig deixar de ser una pubilla afortunada, destinada a fer un bon casament. De cop era carn d’escarràs, com érem gairebé totes.  Si per la mare abans era una decepció , després,  vaig deixar d’existir. Només tenia ulls per a aquell germà meu que venia a robar-m’ho tot.  El protegia i vigilava tot el dia com una lloba, i potser feia bé. Jo, perquè no se’m mengessin el ressentiment i la ràbia,  evitava ser a casa tant com podia. M’esmunyia de bon matí i sempre trobava coses per fer als camps o al bosc. A vegades ajudava alguna veïna a l’hort, o amb la bugada o a la cuina, la feina no em feia por, i tot i que era menuda, era forta, hàbil i alegre,  i sempre era benvinguda per tot arreu. A casa dels pares només hi anava a dormir. La veritat es que vaig arribar a ser feliç, molts dies, durant aquell temps. Però llavors, d’un dia per l’altre el meu cos es va tornar estrany. S’arrodonia, sagnava, atreia mirades desconcertants, despertava recels que jo  no entenia i, també,  desigs.

Al cap de poc, un dia el meu pare va tornar a parlar amb mi seriosament. Em  va dir, mirant a terra, que jo no em podia seguir comportant així, que ja era gran, una dona. Em va parlar d’un possible matrimoni: un vidu. L’home tenia tres nens encara petits. Ni el pitjor dels meus malsons podia ser tan terrible. Mainadera, cuinera i bugadera, per sempre més, en un poble que no era el meu. Vaig fugir. Vaig agafar les meves quatre coses, i me’n vaig anar a la ciutat sense saber que hi trobaria.

Va ser molt temps després, quan ja m’havia fet una nova vida,  que va aparèixer al portal de casa un xicot que em va semblar un desconegut.  Em va dir que em venia a portar la llegítima. Tenia la forma brusca de parlar de la mare, però la veu ronca i suau del pare, i els seus ulls.  Em va donar diners i un paper per signar. Semblava orgullós de ser tan honrat i de fer el que tocava. Es veia que es sentia tot un home, però a mi em semblava una criatura. No crec que s’adonés que signar aquell paper era per mi la definitiva acceptació del canvi que ell havia causat, innocentment en néixer. La renuncia a la vida que durant un temps em va semblar que m’estava destinada. Com que en aquell precís moment  jo tenia la meva vida, una altra família, i era feliç, no em va saber cap greu. La felicitat es  així, com una flor silvestre que neix esclatant en qualsevol moment, on no t’ho esperes. Per mi pensar que la felicitat por ser una altre cosa que això,  és com creure que pots tancar un camp de flors dins d’una cambra.


Relat escrit per la Sandra Cabrespina

Comentaris

  1. Un relat molt cru i colpidor. M'ha agradat molt la metáfora de la realitat!

    ResponElimina
  2. Poètic, visual, bell. Plaer, alegria i dolor travessar els teus camps florits.

    ResponElimina
  3. Wuuuauvaaa, fort, fort però recorda moltes coses dels que han estat quarts o quints germans. Mol guapo.

    ResponElimina
  4. Flor lliure i un record a temps, no masses llunyans, on la preferència dels nois sobre les noies tallaven les aspiracions de moltes d'elles.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada