Erica

He de reconèixer que l' Erica ha estat la meva perdició. La tardor en què me la van presentar va canviar la meva vida. A partir d'aquell moment, totes les atencions van anar dirigides a l'Erica. Això, és clar, no va agradar gens a la Lucia que es va sentir abandonada. No entenc perquè la veritat. Jo continuava anant a dormir cada nit al seu costat i li feia l'amor cada dimecres i cada dissabte com veníem fent des que ens vàrem casar.

- Què més vols? - li dic.

Ella, emmurriada, em gira la cara i no contesta. Els seus silencis em treuen del solc. Renoi! no hi ha res més emprenyador que els silencis de la Lucia!

L'Erica en canvi és increïble, és serenor i calma, és color. Uns minuts al seu costat i restaura la meva ànima i aquieta la meva ment.
Mentre la nodreixo i l'adobo es mostra esvelta i esplèndida. Només em demana una mica de sol i un xic d'aigua. Ah! i que li parli i li canti!
Com que no se’m dona gens bé cantar m’he acostumat a posar-li música. Li encanten els Beach Boys i és una entusiasta de Black Sabbath tot i que no li fa fàstics al preludi de Lakmé.

Ella és així... indefinida, oberta i predisposada i un mica anàrquica.

La Lucia m’està omplint el cap perquè abandoni l’Erica. Ella, què tot ho veu fàcil quan de l’Erica es tracta, de ben segur es posaria contenta si pogués calar foc a l’habitació on la tenim.
Les exigències de l’Erica a mi no m’afecten tant com a la Lucia. Que si m'ha fet descuidar els meus assumptes, que si em passo els dies mirant que els seus fills no traspassin els límits, que la preocupa que es descontrolin. Estic convençut que la Lucia no els deixarà ni tan sols que treguin el nas per la finestra. No és capaç d’entendre que no els puc tenir tancats eternament? En algun moment hauran de sortir. Les quatre parets no són suficients per contenir-los. Ja s'han escampat per tota la superfície entapissant de malva el terra des del fons fins a l’entrada.
Si la Lucia s’acosta a l’habitació m’adono que arrufa el nas ara que ja només es veuen els respatllers de les cadires.

- Qualsevol dia ens faran fora de casa! - rondina, mentre s'allunya fent que no amb el cap.
- No t’adones que és la teva responsabilitat evitar que es propagui? S’estan convertint en una amenaça. Mira-la tota eixerida!  Sembla orgullosa de la seva invasió - em recrimina.

Erica necessito respirar. M’agradaria obrir-la però no puc arribar a la finestra, les flors, la seva la flaira m'està marejant, les cames em tremolen, no m'aguanten. Estiro el braç per intentar recolzar-me a la cadira però la meva ma només troba el buit i el meu cos es desploma. Noto un regalim humit que em baixa pel front i davant dels ulls un líquid viscós i vermell em tapa la visió de l'Erica.

Després de l’incident he reconsiderat el que em va dir la Lucia. Haig de fer alguna cosa abans no es descontrolin. No sé qué puc fer per evitar que arrelin. Les he vist créixer i eren tant vulnerables!  M’hi passava les hores vetllant mentre les petites es centraven en sobreviure. Desfer-me’n. És una decisió difícil.

Està decidit, la Lucia té raó i la solució és l’eradicació completa. He mirat de controlar el seu creixement, però no me n’he sortit així que avui vindrà el jardiner i les arrencarà de soca-rel. Em sap greu Erica  t’haig d’abandonar. Per una vegada que aconsegueixo que una planta visqui ...


Relat escrit per la Carme Cañizares

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars