El pastor del roure vell

La Delfineta, mocador negre al cap, davantal ple de llànties d'oli, la somereta de can Farrerons, com l'anomena la gent del poble, s'ha enamorat.
Ningú ho sap perquè a ningú ho pot dir. I què dirien d'ella. Se'n riuria la gent. I tu què en faràs d'un home; i qui et voldrà a tu. Ni a mamà li pot explicar, que li clavaria bell calbot al cap i l'enviaria a aviar les gallines a l'era.
S'ha enamorat del pastor que acompanya a papà amb les ovelles. És prim i desgarbadot, murri i de poques paraules i la mira quan es creuen pel camí de l'hort. I ella abaixa el cap perquè a qui pot agradar la mitjana de can Farrerons, sense hisenda, sense terres, sense gràcia i sense dents.
Ella només treballa. I calla. Silenci per no cridar l'atenció. Tragina tot el dia amunt i avall per ser útil a la masia: l'hort, les gallines, els conills, l'esmorzar pels mossos que van al tros de bon matí, el dinar pels que són a casa, el sopar per tothom. I el pastoret prim i desgarbadot un dia la mira i un altre també. Un altre s'apropa i li regala una flor. Lila. Una sola tija de floretes liles petites. Ella és badoca i corre cap a casa. Ell calla i acota el cap.
S'amaga a l'era i flaira el regal. On pot amagar la flor perquè ningú l'hi trobi. Que ningú n'ha de saber res; riurien d'ella. Darrere la conillera, darrere unes cadires velles. Ara prova aquí, ara prova allà. A tot arreu és visible. Enlloc la deixa. L'acaba enterrant sota la palla i la femta que cobreixen el sòl de l'era.
La somereta de can Farrerons Nova, com l'anomena la gent del poble, cada dia torna a casa corrents, amb un plomissall florit de lila que enterra a l'era per a que ningú l'hi trobi. El flaira una estona, se'l mira i somriu. Un ai neix dins seu. Com una llentia a la gola que no acaba de colar cap a la panxa. Un rum rum de pessigolles la fa badar més del que toca. La Delfineta agafa un ram de fulles de bleda i l'amaga sota el davantal. De seguida sent un crit: què fas, que no atens a casa? El menjar, els animals. Badoca. On ets.
El pastor torna amb les ovelles i li dóna una altra flor. Aquest cop la Delfineta el mira i li dóna el ram de bledes. El pastor somriu i li dóna les gràcies. Ets molt treballadora, un dia podries venir a descansar sota el roure vell, amb mi; tindríem cura de les ovelles, plegats.
La Delfineta, un dia, va cap al roure vell per descansar. Ha fet tota la feina a corre-cuita: animals, hort i gent atesos. En aquest ordre. Quan arriba al roure vell troba a papà. Què fas aquí; cap a casa, a treballar. Sòmines. Encantada.
El pastor ha marxat. Passen els dies i no el torna a veure. Pel camí, troba les ovelles amb un altre mosso, que ni la mira ni la veu. Ella plora i voldria haver parlat. Sóc ruca, prou ho sap la gent.
L'era és un mantell de flors. Entre les conilleres, les piles de palla, les cadires velles, les flors de tija
llarga cobertes de floretes liles han cobert el terra. Il·luminades pels rajos de sol que s'esmunyen per les finestres les flors liles ballen amb el corrent d'aire. Delfineta sent un nus a la gola. Un rum rum
dins seu que no la deixa viure. Cau de genolls i plora entre les flors. Sola.



Relat escrit per David Garcia 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars