Pare

El pare era a l’habitació. Els seus ulls em miraven amb parpellejos lents, combinats amb aclucades i somriures esquius, mig sostinguts per la voluntat, i amb desmai per la debilitat.

Només ell i jo. A fora, remor, sorolls de veus , passes, rodetes d’aparells circulant pel paviment. Però jo no em volia distreure. Només una mirada, em comunicava amb aquell somrís tènue, quasi imperceptible i aquells ulls mig clucs que s’obrien de tant en tant quan, aixecant les celles, em transmetia un “petit” un missatge.

“Pare, què voleu?” –altra cop el somrís i la mirada- . “Jo, jo voldria que el dimoni fos mort”.  I ara era jo qui aixecava les celles i obria un petit somrís.  Que tremoli el dimoni ! Si fins i tot la més mínima espurna de força el desitja foragitar!


Relat escrit per la Maria Eulàlia Espinasa Martori

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars