Els Déus innecesaris

Just al moment que escrivia el paràgraf de l' última novel·la, «...i el dia que els homes deixin d' adorar als déus, els déus seran innecessaris», fou quan un tremolí envaí els meus ossos, la flama del quinqué flamejà i l'estança s'omplí d'un gèlid oratge.
Una mirada al bòtil de conyac, a la copa i a les finistres me va confirmar que tot estava normal. El quinqué il·luminava la taula sensa cap tremolor, el fred s' havia esvaït. En reprendre l 'escriptura m' adonà que un gargot de tinta havia caigut damunt l 'últim paràgraf que havia escrit.
Me vaig adormir a la taula pensant si els déus s' haurien enfadat amb mi.

―Senyor...senyor...

Era el Nicolau, el meu majordom, que intentava despertar-me.

―Senyor, ja sabeu el que ha succeït?...a la mina de la vall hi ha hagut una gran explosió...

En aquell moment ho vaig entendre tot, la meva sordesa no em va deixar escoltar el renou de l'esclat...només el seu tremolor. Els déus són innecessaris.


Escrit per en Pilio

Comentaris

  1. segona retxa, on diu, ...d'adorar als déus, els déus innecessaris» ha de dir, d'adorar els déus, els déus seran innecessaris. Salut.pilio

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada