EL CAMÍ DEL RETORN

Quan vivíem confortables a la foscor, quan només érem un punt en la immensitat del buit, ens vàrem fer el propòsit de multiplicar-nos i vam inventar el temps i l’espai. Milions de partícules van sortir d’aquell alè. Hem viscut com peixos, granotes, ximpanzés, i ara l’home, cansat de portar una motxilla carregada d’experiències, sol i perdut en aquest món infame, no recorda el camí del retorn. Quan de sobte aquests pensaments trasbalsen el meu cor, quan la tristor m’enfonsa perquè no sé com gestionar la meva pròpia vida, baixo a veure el mar i les seves aigües pures i transparents em parlen: “No pateixis bonica. Ja falten poques llunes perquè arribi l’esclat”. Em quedo en silenci mentre el sol em dona escalfor. Gaudeixo d’aquesta solitud perquè ara sé que formo part del tot. Roser Lorite

Comentaris

  1. Quan faci PUM, serem peixos,goril·les...i potser feliços. Molt bo Roser.

    ResponElimina
  2. El misteri de la vida que no sabem valorar ens produeix pànic. La societat en general hauria de seure també davant el mar i reflexionar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars