Si hagués de triar un sol llibre publicat aquest any 2014 seria ...

Almudena Grandes: Las tres bodas de Manolita.
Tusquets Editores , Barcelona 2014

Jo no havia triat llegir aquesta novel.la, va ser la meva mare qui va demanar-me que li portés de la biblioteca si la trobava. Vaig començar a llegir-la sense expectatives, o més aviat amb poques possibilitats de que m’agradés perquè ja havia intentat un parell de cops llegir obres de l’Almudena Grandes i no m’en havia sortit.
Abans d’arribar a la pàgina 100 ja n’estava enganxada i no vaig deixar de llegir el llibre en tot el dia. I així, uns quants dies més. 
La història que explica “Las tres bodas ...” no és senzilla. Es tracta d’una obra coral, on a imatge de les nines russes,  el que li passa a un personatge de la novel.la ens porta a conèixer a un altre; i d’aquest a un altre de ben diferent. Cada capítol és una història entrellaçada amb la següent i amb l’anterior. La Manolita del títol és gairebé una nena, la noia gran d’una família madrilenya on primer el pare i després la mare aniran a presó al final de la Guerra Civil i ella s’haurà de fer càrrec dels seus germans més petits com bonament pugui.
Però gràcies a la Manolita coneixerem a l’Antonio, el seu germà gran; a la Eladia, a la Isa, a la Carmen , al Palmera, al Hoyos, al Orejas, a la Rita, a la Martina, al Silverio ... i a molts més.  Noms buits de signifcat per a qui no heu llegit la novel.la però que en acabar les seves més de 700 pàgines seran com part de la vostra família.
“Les tres bodas ...” es un llibre de batalles, de grans batalles. Tots coneixem de la Guerra Civil els noms de Belchite, de Lleida o de Terol; després de llegir aquesta novel.la hi afegirem els noms de Porlier, Ventas y Yeserías –les presons de republicans més properes a Madrid; el col.legi per a nenes pobres de Zabalbide o el camp de treballs forçats de Cuelgamuros.  Unes batalles on les protagonistes són les dones: les dones dels presoners que cada setmana fan llargues cues per visitar-los, portar-los esperança i quelcom per a menjar; les nenes a qui volen reeducar en la culpa de ser filles de republicans; les dones que van anar a viure al costat dels seus marits mentre es construïa “El Valle de los Caidos”.
La gràcia de l’autora és no deixar-se emportar per les dades històriques i construir una obra de ficció on, al final, el que ens importa com a lectors són els personatges i el seu destí. No si són rojos o si no ho són; sinó cóm sobreviuran en unes circumstàncies extremadament difícils i si podran aconseguir un mínim de felicitat en una Espanya on ells no es troben precisament del bàndol dels guanyadors.
Un altre aspecte que m’ha agradat molt de la novel.la és el seu caire positiu. L’època més fosca del franquisme, com són els primers anys de la postguerra, no és un món de gaires alegries; però els personatges de “Les tres bodes ...” del signe que siguin traspuen humanitat. Certament hi ha traïdors i hi ha herois; però el que més abunda són els petits gestos quotidians, la mà d’un amic en un moment on és necessària, l’engruna de pa que enganya la gana i fa tirar endavant un dia més.
Aquest any 2014 ens ha portat a la televisió sèries com “El tiempo entre costuras” o “Velvet”, uns móns femenins situats també aproximadament en les mateixes coordenades de temps i d’espai. Tanmateix, l’Espanya de “Les tres bodas ...” és el revers de la moneda del que ens conten aquestes altres ficcions.
Núria López Garcia



Comentaris

Entrades populars