Vespre de confessions - una vetllada amb Jaume Cabré II

Aquest és el resum (parcial i subjectiu) del que en Jaume Cabré va explicar sobre el seu llibre "Jo confesso" a la trobada a la Biblioteca Ernest Lluch. 

En Jaume Cabré ens explica que a les primeres ratlles de la seva novel.la “Jo confesso” hi ha resumida tota l’obra. El lector –innocent- no ho sap; però el autor ha hagut d’escriure tot el relat per a finalitzar-lo escrivint aquest primer capítol.  Primeres pàgines que segons Cabré, són un contracte ple de clàusules entre el lector i l’escriptor.

Davant la primera ratlla, la primera frase, el lector reconeix que es troba davant una novel.la de to seriós i que li planteja reptes de bell antuvi. La frase inicial conté una paradoxa: Com podria saber el protagonista que néixer en el si d’aquella família seria un error imperdonable. Ningú pot saber-ho si no ho ha viscut. Però el autor ja ens avança dos temes cabdals a “Jo confesso”:  el destí i la culpa.

En Cabré no amaga que la novel.la serà feixuga i complexa, on fins i tot el lector trobarà “cops d’ull” a d’altres obres literàries o be cinematogràfiques. Com la referència a la Dama de la Dalla jugant a escacs amb el protagonista; que ens porta directament al record de la pel·lícula d’Ingmar Bergman “El setè segell”. 

El lector va ben avisat: “Jo confesso” serà una novel.la existencialista, filosòfica, una reflexió sobre la família, la mort, la culpa... i si no li agraden les “clàusules” del contracte que l’autor va desplegant negre sobre blanc pot tancar el llibre i buscar-se una altra novel.la.

L’autor, en aquestes clàusules d’inici de novel.la, també fa promeses al lector. En el cas de “Jo confesso”, quan l’autor fa una digressió cap el passat, deixant penjat d’un fil el que estava relatant; també promet al lector que el tornarà a portar al punt narratiu on estava. Per molts salts temporals que faci l’autor; el lector podrà reemprendre el fil narratiu allà on l’havia deixat. En Cabré creu que el lector és intel.ligent i treballa sobre aquesta premissa.

A la xerrada no vam estar tota l’estona tan analítics; també ens va explicar anècdotes de la seva feina. Com quan els periodistes que l’entrevisten i que no han llegit les seves novel.les li demanen “Em pot resumir de què va l'obra?” Segons en Cabré, una novel.la que pugui ressumir-se en poques frases no val la pena.  La seva resposta és un “Llegeix-la i ho sabràs” perquè la complexitat del món d’una bona novel.la, els temes (que en són més d’un) que s’hi tracten; són tants que és impossible condensar-ho en “1 + 2 fan 3”.

Com a guionista, en Cabré ha treballat suportant una  gran pressió de temps. Quan ell i el seu equip d’escriptor feien “Estació d’enllaç” treballaven a quatre o cinc setmanes vista de l’emissió de l’episodi. Havien d’escriure unes 100 pàgines a la setmana i –evidentment-  trobar bones idees per a la sèrie. Miraculosament se’n sortien.

Ell, com escriptor en català ha patit la manca de traducció de les seves obres al castellà. Temps enrere, les editorials no apostaven per les obres que ja havien sortit al mercat en català. Hi havia (hi es encara?) prejudicis a llegir en castellà a un autor de nom i cognoms catalans. Els sud-americans no tenien aquests prejudicis i li demanaven poder llegir “Jo confesso”, “Senyoria” o “Les veus del Pamano”. Aquesta darrera novel.la va ser la primera en publicar-se en castellà i va tenir força èxit. 

En Cabré fila prim en el tema de la traducció, i fins i tot en una cosa que ens pot semblar-nos senzilla com és traduir del català al castellà, no ho és. Ell va tenir problemes amb la traductora de “Jo confesso” al castellà i finalment se’n van fer dues traduccions al castellà diferents . Un cas molt poc ordinari. Ara, ell n'està molt satisfet de la seva traductora.

El públic també va poder fer-li preguntes i la xerrada, que com veieu, va ser distesa i molt interessant. Pràcticament van haver-nos de fer fora de la sala d’actes, perquè haguéssim volgut continuar escoltant a en Cabré revelant-nos alguns secrets del seu ofici. 

                                                                                 Núria López Garcia