Vespre de confessions - una vetllada amb Jaume Cabré





Ahir dijous 27 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, unes cinquanta persones vam tenir el gran privilegi de compartir literatura, sensacions i emocions al voltant del llibre Jo Confesso, de Jaume Cabré, en el marc de les reunions del club de lectura que organitza la biblioteca municipal Ernest Lluch, a Vilassar de Mar.
I dic gran privilegi perquè l’artista convidat és un ESCRIPTOR amb majúscules. Només de sentir-lo parlar, ja endevines que acumula molts i durs anys de bon ofici. És pedagògic, divertit, didàctic, proper... es veu d’una hora lluny que ha dedicat bona part de la seva vida a escriure sobre la societat envoltant-se de gent diversa, ordint trames, creant guions de ficció televisius, maquinant situacions per a la pantalla que després han servit (i serveixen encara) per mostrar conductes humanes i observar-ne les conseqüències, per fer rumiar, per crear consciència. 



I tot això en un entorn proper, distès, en el que no va dubtar un segon a posar-se dret, agafar el micro, adreçar-se a l’auditori i començar pel principi, bé, pel text final que després va resultar el principi de tota una història que recorre més de cinc-cents anys i un vast territori europeu, i tot seguit continuar paràgraf per paràgraf exposant motius, presentant personatges, mostrant relacions i creant una atmosfera misteriosa que feia venir més ganes de signar el contracte tàcit entre l’oferta que ens feia l’autor, i el preu que estem disposats a pagar com a lectors. No hauríem volgut deixar d’escoltar-lo, però es va fer tard massa aviat i vam haver de dir-li adéu. O, més ben dit, fins a la propera.   



No em puc estar de copiar-vos l’inici, per engrescar-vos:

                                                JO CONFESSO

“ Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m’hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir dimarts a la nit, tornant de casa d’en Dalmau, mentre entomava el ruixat, vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva. M’han fet falta seixanta anys per veure-ho. Espero que m’entenguis i que comprenguis que em sento desemparat, sol i absolutament enyorat de tu. Malgrat la distància que ens separa, tu em serveixes d’exemple. Malgrat el pànic, ara ja no accepto cap fusta per surar. Malgrat algunes insinuacions, em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m’allisin el camí cap a no sé on. Em sento vell, i la dama de la dalla m’invita a seguir-la.”

Apa, i ara, bona lectura!

Júlia Lancho

Comentaris

Entrades populars