'La col·laboradora; Empar Moliner; 2012


Empar Moliner es mostra sarcàstica i crua en la seva novel·la, La col·laboradora, en què narra els fets d'una negra literària, és a dir, una persona que escriu en nom d'un altre i no signa la seva obra, sinó que és l'altra persona la que ho fa. És un personatge a les antípodes de l'escriptor heroic, solitari, observador... Es tracta d'una dona alcohòlica, cocaïnòmana, mare atormentada d'una criatura, i que no veu recompensat el seu treball amb el reconeixement públic, sinó que s'ha de quedar sempre a l'ombra, a més d'haver d'escriure una sèrie de llibres que "ni li van ni li vénen" però que li donen calers per anar fent.

Al voltant d'aquest personatge, l'autora basteix un món interessantíssim on no sobreviu ni l'apuntador, en sentit metafòric, em refereixo. És a dir, que la Moliner treu el fuet i com una dominàtrix reparteix a tort i a dret i no deixa d'empeus ni a empresaris cocaïnòmans, humoristes aprofitats, editors esnobs i sense escrúpols, escriptors alcohòlics, presentadores de televisió egòlatres i en general, l'elit intel·lectual catalana. Després de llegir La col·laboradora, hom té la sensació que en aquest país no queda ningú que valgui la pena. O sí. Tot és relatiu.

El punt fort de La col·laboradora, al meu entendre, és com explica, de forma natural i absolutament realista, la pèrdua de dignitat de qualsevol persona amb una addicció. En el cas que ens ocupa parla de l'acohol i la cocaïna. Hi ha imatges crues explicades sota un punt de vista privilegiat. Val la pena per entendre el drama que ens envolta diàriament, la majoria de vegades de forma subterrània, amagada. L'últim d'Empar Moliner és un bocí de realitat. Lletja però de veres.

Comentaris

Entrades populars