RELATS PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL D'HIVERN

 

Il·lustració: Emili Regader 






  APROXIMACIÓ PER ATERRAR

(Autor: Pilio Piris)

L’accident no hauria d’haver passat, el vol havia estat prou tranquil fins aleshores. Quedaven poc més de quinze minuts per l’aterratge. Des de la torre de control havien comunicat totes les coordenades per a l’apropament i assignat la pista on l’avió havia d’aterrar, l'L13.

El copilot comunica al capità la sospita que el tren d'aterratge no ha baixat, reinicia el procés per tres cops però la senyal del panell de control no dona conformitat.

El capità declara emergència, reporta a la torre l’incident, el control informa al capità que es mantinguin a vuit mil peus en patró d’espera circular mentre comunica a les autoritats el fet.

Als vint minuts, un F18 de les forces armades es col·loca al costat de l’avió de passatgers, no té bones notícies; efectivament, el tren d'aterratge no ha baixat, ho comunica al capità.

El copilot informa als passatgers que estaran en vol circular prop d’un hora per cremar combustible i alleugerir de pes la nau, i que tots han de posar-se en posició d’impacte en el moment d’aterrar. L'F18 s’acomiada dels pilots i els desitja sort.

Al capità se li van remoure els ossos a la tomba que seria una expressió amb contingut, encara que impenetrable o de difícil accés per a la ment, quan es va saber que les causes de l’accident on van morir tots havia estat per un error humà: la mala col·locació, en l’última revisió, d’una peça en el circuit hidràulic que fa funcionar el tren d'aterratge de l’avió. 


DEMÀ, QUÈ?

(Autor: Alfons Filbà Saleta)

El viatge havia de ser especial, vint-i-cinc anys de casats no se celebren cada dia. Mentre es posaven d'acord per decidir el destí, els venia al cap el primer que van fer plegats. Aquella nova experiència els havia fet sentir com nens amb sabates noves. Es recordaven asseguts a la cafeteria de l'aeroport contemplant nerviosos com s'enlairaven els avions; il·lusionats i incòmodes alhora, amb aquella vivència tan nova; ara seria una altra cosa, ja hi estaven fets.

Aquells anys havien compartit projectes, victòries, fracassos, fills, alegries, decepcions, satisfaccions, problemes, tantes i tantes coses; en definitiva, una vida. En general el balanç era positiu. Per això aquest viatge havia de ser diferent.

I tan diferent que va ser! Poc s'ho esperava. Atac de cor, ambulància, hospital, la família trasbalsada, uns quants dies en observació i altre cop a casa. Ho havia superat!

Però no! Es va repetir, i aquesta vegada no se'n va sortir.

Se li van remoure els ossos a la tomba per l'angoixa de veure's sol allà dins. Tot era tan fosc, tan fred, tan inesperat. Per sempre.



NO ESTEM SOLS

(Autor: Alfonso Valera Jodar)

No m’han agradat mai els vols. Ets un babau, em diu tothom. No ho entenen. L’home no està fet per volar, sentencio jo sempre amb la meva potinera ciència de carreró.

Veig la figura d’un operari a través de l’ull de bou, amb una vestimenta tan fosca com les cendres del meu pare, retallant-se contra la claror esmorteïda de l’ocàs, trastejant el motor dret. De l’esquena li penja un estrany embalum que em recorda alguna cosa, però no acabo de distingir-ne la forma.

Una gota de suor em provoca un impuls irrefrenable d’abandonar l’avió mentre cerco en el meu cervell alguna excusa que m'exclogui de la casta dels estúpids coquins.

El meu Iphone sona escandalosament i accepto la trucada sense mirar l’origen. Sento una melodia eixint d’un instrument de corda. Però no em trobo en condicions de reconèixer ni una nota. Potser és una broma, penso. Sobtosament, el meu pare em ve al cap, no sé ben bé per què. I també les seves cendres. I la música que interpretava amb el seu entranyable llaüt mentre jo l’acompanyava maldestrament amb una guitarra. Ara sí la reconec. És una d’aquelles cançons que vam tocar mil vegades entre les parets d’una habitació, ja fa cinquanta anys.

M’he quedat clavat al seient com un beneit. L'operari ha desaparegut i ja no soc a temps de desembarcar. Perdoni, ¿ja han arreglat el motor?, pregunto amb la cara trasbalsada a una hostessa molt bonica i eixerida.

¡¿Com?!, exclama ella tota esbalaïda. No em cal més. La resposta acabava de brollar subtilment de les afinades cordes del llaüt, quan al meu pare se li van remoure els ossos a la tomba per amassar les cendres i fer sonar l’instrument, arrancant-me d’una vegada aquella ridícula por que m’escurçava la vida.




Comentaris