RELATS PARTICIPANTS AL REPTE LITERARI ESTACIONAL D'HIVERN

 

Il·lustració: Emili Regader 

BALDIRI

(Autora: M. Eulàlia Espinasa Martori) 

A en Baldiri, el vell ferrer, se li van remoure els ossos a la tomba davant el que els estava succeint als seus descendents. Allò del «Descansi en pau» li va anar bé fins a tres generacions enllà, però a la quarta, els rebesnets ja havien fet de les seves, així que no va esperar a tenir el cos reservat per al final dels temps i es va aixecar.

Com un holograma recorregué carrers i viles i veié mitjans de transport que no agafà, perquè el bram de la consanguinitat ja el duia al costat d’en Magí, de l’Elvira i de l’Alfred.

De seguida, al primer se li va adormir l’extremitat superior cada cop que feia acció de dipositar la moneda a la màquina escurabutxaques. Al company de l’Elvira també, en aixecar-la, amenaçadora, i a l’Alfred, quan preparava la pols de cocaïna o anava a entaforar-se altres substàncies.  

El valent braç del besavi ferrer va ajudar a deturar aquests problemes i, tots tres, finalment, van haver d’assumir que havien de demanar ajuda terapèutica.

Ara ja tenia la feina encaminada; però conclogué fer un repòs actiu, sense emocions ni tensions que l’afectessin. Faria de vetllador recurrent del benestar.

VOLAR

(Autora: Sandra Cabrespina)

Obria els braços i es posava a córrer i deia, volo, volo. Algun cop aterrava: sang als genolls, sorra a la boca. Era un preu petit per la sensació del vent a la cara, per notar que per uns moment els peus perdien contacte amb el terra. També li agradava estirar-se al terrat, ben plana, mirant al cel, veient com passava algun avió, com volaven els ocells o com els núvols suraven.

El primer vol, a Mallorca, amb els pares, va ser una mica decebedor. Es repetia, volo, volo, mentalment mentre mirava d’esquitllentes el petit finestró massa allunyat. Ningú li va oferir d’anar a veure la cabina. El millor va ser  la sensació d’enlairar-se. Aquella cosa a l’estómac. Va mirar de retenir-la a la ment, de gravar-la per sempre. 

Vull ser pilot, va començar a dir. Pilot? Pilota!  Aquesta era la broma recurrent que havia de sentir. Quan deien pilota era evident que parlaven de la joguina esfèrica.  De pilots no n’hi havia al barri, i molt menys de pilotes.  Però sembla que algú que se la va prendre seriosament li va dir que a Sabadell hi havia un aeroclub, on es podien fer classes i pràctiques de vol. Sabadell, li va semblar un nom concret i proper, per posar al costat de la paraula volar, i fer-la tangible.

Potser no em creureu, però el dia que ella va començar les classes, al monstre devorador de somnis perduts, els ossos se li van remoure a la tomba on habita. 

TERREMOTO

(Autor: Eduardo Ramírez)

Me receté un viaje de solo ida para tratar el miedo que me dejó el terremoto. Lo hice sabiendo que sería un tratamiento sintomático, nunca una cura. Pero necesitaba escaparme de una tierra traicionera capaz de engullirlo todo de puro capricho y sin advertencia.

El terremoto comenzó y bastaron un par de sacudidas para saber que mi vida estaba en peligro. Un par de sacudidas más y supe que la de todos los demás también. No hay refugio si estás tocando el suelo, si la tierra tiene hambre te va a comer.

¿Vamos a morir?, le preguntó una mujer a su marido, con su bebé en brazos, bajo un umbral inquieto. Sí, le respondió.

Para nadie pasó sin consecuencias; hasta a los muertos se le removieron los huesos en la tumba.

Escuché las mismas conversaciones durante meses. Cada uno intentaba exorcizarse repitiendo sus relatos y preguntas. Escuché y repetí, escuché y repetí, pero no fue suficiente. Necesitaba otra cura, y un pasaje parecía al menos paliativo, aunque desconocía los efectos secundarios.

Volví años después, y me encontré con un nuevo tipo de destrucción, su escala invisible a los ojos de los locales: edificios que conocía y habían desaparecido, planificadamente; gente que esperaba encontrarme y que se habían ido, se habían muerto, o habían cambiado de número; mejores amigos que ya no se hablaban.

Esta vez no hubo exorcismo masivo. Me sentí el único testigo de la tragedia más lenta. Entendí que un terremoto no era más que un catalizador de la destrucción inevitable de todo.

Creo que ese era el tratamiento que necesitaba.

CON FOBIAS NO HAY PARAÍSO

(Autora: Montse Pérez)

 —Así pues, Julián, hallándote libre de pecado, mereces ascender a la gloria —informa el ángel.

—Yo intenté ser buena persona —responde Julián, conmovido.

—Lo fuiste. Por eso, ahora subiremos al avión que te llevará a los cielos.

—¡Avión! ¿Has dicho avión? —A Julián se le removieron los huesos en la tumba.

—Sí, aquel—señalando tras la espalda de Julián.

—No, no. ¡Tengo terror a volar!

—Julián, no pasará nada. —Le tiende la mano.

—No entiendo, pensaba que eso de «subir al cielo» sería de otra manera. Que nos teletransportarían o qué sé yo. Pero ¡en un avión!

—Bueno, no es exactamente un avión, pero es parecido —le explica—. Tranquilo, nunca ha ocurrido ningún percance. Además, ¿qué puede pasarte? Ya estás muerto.

—Claro, claro, ahora que estoy sin cuerpo solo faltaría que, en un accidente aéreo, perdiese también el alma. ¡Que no! ¡No voy a subir a ese cacharro!

—Pero… —El ángel nunca se había encontrado ante semejante situación—. Si no vienes, ¿qué será de ti? Vagarás errante por toda la eternidad.

—Nada puede ser peor que volar.

—Por favor, vamos —suplica.

—Me quedo —tajante.

—Debo irme, otras almas esperan. —Afligido inicia su levitación—. Cuídate, Julián, el diablo acecha.

Tras el despegue del avión, Julián recibe otra visita.

—Buenas. Te veo perdido, chaval —saluda el diablo.

—Sí, no sé qué pasará ahora.

—Ser un alma errante es algo jodido —limándose las uñas—. Los del purgatorio van a ir a por ti, chico, y esos tienen muy mala uva. —Julián se estremece—. Yo voy pa’bajo, si quieres… —con astucia.

—Pues voy contigo. 

—¡Claro que sí, hombre! —Le da unas palmaditas—. Cojamos el ascensor.

—¡Ascensor! ¿Has dicho ascensor? ¡Soy claustrofóbico!

HUIDA HACIA LA LIBERTAD

(Autora: Roser Lorite)

Mirando ensimismada a través de los cristales, veo cómo el operario del aeropuerto va cargando las últimas maletas en el avión apostado en la pista. En breve anunciarán mi vuelo y saldré por fin de este infierno.

Vine a esta maldita isla, perdida en medio del Pacífico, por amor. Te seguí hasta aquí porque me creí todas tus mentiras; que de verdad me querías y que, como yo, te habías enamorado de mí. Todo fue un engaño. Al poco tiempo de estar aquí, con todo el dolor de mi corazón, fui descubriendo quién eras en realidad: un criminal, un terrorista que me utilizó como tapadera para sus fines violentos.

Me despojaste de mi dignidad, con injurias y malos tratos. Doy gracias a Dios por no haber tenido contigo ningún hijo que ahora me ate a ti o a tu clan familiar, que también me someten. Por fin hoy me podré liberar.

Ayer interpreté una obra de teatro, fingiéndome una viuda destrozada por haber perdido a su marido en un trágico accidente. De luto riguroso, al estilo de vuestra cultura, derramé lágrimas y sollozos para hacerlo todo más real.

Sé que se le removieron los huesos en la tumba.

Cuando oigo por los altavoces: «Pasajeros con destino Nueva York, embarquen por la puerta 5», doy un brinco de la silla y le entrego el pasaporte a la azafata. El corazón me da un vuelco al ver dos policías que se acercan corriendo hacia mí. Arranco el pasaporte de las manos de la azafata y corro hacia el avión. Subo la escalerilla y allí mismo me espera un agente del FBI. Soy una testigo protegida. Respiro hondo y dejo pasar el mal sueño que tantos años ha durado.

 

APROXIMACIÓ PER ATERRAR

(Autor: Pilio Piris)

L’accident no hauria d’haver passat, el vol havia estat prou tranquil fins aleshores. Quedaven poc més de quinze minuts per l’aterratge. Des de la torre de control havien comunicat totes les coordenades per a l’apropament i assignat la pista on l’avió havia d’aterrar, l'L13.

El copilot comunica al capità la sospita que el tren d'aterratge no ha baixat, reinicia el procés per tres cops però la senyal del panell de control no dona conformitat.

El capità declara emergència, reporta a la torre l’incident, el control informa al capità que es mantinguin a vuit mil peus en patró d’espera circular mentre comunica a les autoritats el fet.

Als vint minuts, un F18 de les forces armades es col·loca al costat de l’avió de passatgers, no té bones notícies; efectivament, el tren d'aterratge no ha baixat, ho comunica al capità.

El copilot informa als passatgers que estaran en vol circular prop d’un hora per cremar combustible i alleugerir de pes la nau, i que tots han de posar-se en posició d’impacte en el moment d’aterrar. L'F18 s’acomiada dels pilots i els desitja sort.

Al capità se li van remoure els ossos a la tomba —que seria una expressió amb contingut, encara que impenetrable o de difícil accés per a la ment—, quan es va saber que les causes de l’accident on van morir tots havia estat per un error humà: la mala col·locació, en l’última revisió, d’una peça en el circuit hidràulic que fa funcionar el tren d'aterratge de l’avió.

 

DEMÀ, QUÈ?

(Autor: Alfons Filbà Saleta)

El viatge havia de ser especial, vint-i-cinc anys de casats no se celebren cada dia. Mentre es posaven d'acord per decidir el destí, els venia al cap el primer que van fer plegats. Aquella nova experiència els havia fet sentir com nens amb sabates noves. Es recordaven asseguts a la cafeteria de l'aeroport contemplant nerviosos com s'enlairaven els avions; il·lusionats i incòmodes alhora, amb aquella vivència tan nova; ara seria una altra cosa, ja hi estaven fets.

Aquells anys havien compartit projectes, victòries, fracassos, fills, alegries, decepcions, satisfaccions, problemes, tantes i tantes coses; en definitiva, una vida. En general el balanç era positiu. Per això aquest viatge havia de ser diferent.

I tan diferent que va ser! Poc s'ho esperava. Atac de cor, ambulància, hospital, la família trasbalsada, uns quants dies en observació i altre cop a casa. Ho havia superat!

Però no! Es va repetir, i aquesta vegada no se'n va sortir.

Se li van remoure els ossos a la tomba per l'angoixa de veure's sol allà dins. Tot era tan fosc, tan fred, tan inesperat. Per sempre.

 

NO ESTEM SOLS

(Autor: Alfonso Valera Jodar)

No m’han agradat mai els vols. Ets un babau, em diu tothom. No ho entenen. L’home no està fet per volar, sentencio jo sempre amb la meva potinera ciència de carreró.

Veig la figura d’un operari a través de l’ull de bou, amb una vestimenta tan fosca com les cendres del meu pare, retallant-se contra la claror esmorteïda de l’ocàs, trastejant el motor dret. De l’esquena li penja un estrany embalum que em recorda alguna cosa, però no acabo de distingir-ne la forma.

Una gota de suor em provoca un impuls irrefrenable d’abandonar l’avió mentre cerco en el meu cervell alguna excusa que m'exclogui de la casta dels estúpids coquins.

El meu Iphone sona escandalosament i accepto la trucada sense mirar l’origen. Sento una melodia eixint d’un instrument de corda. Però no em trobo en condicions de reconèixer ni una nota. Potser és una broma, penso. Sobtosament, el meu pare em ve al cap, no sé ben bé per què. I també les seves cendres. I la música que interpretava amb el seu entranyable llaüt mentre jo l’acompanyava maldestrament amb una guitarra. Ara sí la reconec. És una d’aquelles cançons que vam tocar mil vegades entre les parets d’una habitació, ja fa cinquanta anys.

M’he quedat clavat al seient com un beneit. L'operari ha desaparegut i ja no soc a temps de desembarcar. Perdoni, ¿ja han arreglat el motor?, pregunto amb la cara trasbalsada a una hostessa molt bonica i eixerida.

¡¿Com?!, exclama ella tota esbalaïda. No em cal més. La resposta acabava de brollar subtilment de les afinades cordes del llaüt, quan al meu pare se li van remoure els ossos a la tomba per amassar les cendres i fer sonar l’instrument, arrancant-me d’una vegada aquella ridícula por que m’escurçava la vida.