TEMPS DE GUERRA

Aquell dia les alarmes van sonar al capvespre. Baixarem al refugi amb les bosses, sempre preparades.

Les explosions ens recorrien tot el cos, queien més a prop que mai. A cada tro els nens cridaven aterrits entre els nostres braços mentre nosaltres ploràvem anònimament.

L'endemà, a les vuit, les sirenes tocaren "retorn a casa". Lentament, en ordre, anàvem sortint del mal son. En tombar la cantonada, sorpresos, vam veure el cel pel forat on havia estat casa nostra. Palplantats i bocabadats, sense respostes per la canalla, anàvem rebent el silenciós consol dels veïns de més "sort". Vam decidir marxar.

Ens allunyàvem de la ciutat passant camps recremats, rius sense ponts i pobles sense cases. Arribàrem a una llar sense porta, vam cridar a ningú i vàrem entrar.

Un home, mans lligades a l'esquena, jeia cara avall sobre una taca de sang que corria per terra fins a fondre's amb la d'una dona, mig nua, que, immòbil, el mirava amb gest de dolor i un forat al front; la infanteria havia passat per aquí. Els enterràrem junts, quasi abraçats, com segur haguessin volgut. Jeuen en pau.

L'hort, sense collir, ens abastaria un temps i la casa, desmanegada, ens donaria aixopluc. Rentàvem la roba amb l'aigua del pou mentre els nens reien, inconscients, gaudint dels joguets trobats.

Esporàdicament, l'atronador soroll dels míssils ens feien aclucar el cap i mirar al cel. Diuen que la bomba que et mata és la que no sents, podíem estar tranquils.

L'hort s'acabava. Amb les restes vam cuinar la poruga gallina que havia retornat i que ens havia donat algun ou. L'endemà reprendríem el camí.

Aquella nit, sopant a la llum d'una espelma, no sabria dir si en tres segons o en un, la foscor ens va envair tan bon punt havíem creuat les mirades. No la vàrem sentir. Tot es va esfondrar. Restem en pau.


Xavier Ballesta


Il·lustració: Maria Beitia

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars