PAU I GLÒRIA


A mi em van posar Pau perquè tan servia per nen com per nena, et vaig dir. A mi Glòria per una tieta que es va morir el mateix dia que jo naixia.  Tu estaves al terrat, jo et veia des del balcó. 

Què pot venir a la platja, la Glòria?, preguntava jo abans que sortíssim de casa. Si la seva mare la deixa...  La teva mare et deixava.  I  t’afegies al seguici, amb xancletes, una tovallola amb un forat al mig que feia de ponxo i aguantant un barret de palla que a la platja entaforaves directament a la bossa.  

Pot venir una estona, el Pau, a jugar amb la Glòria?, cridava la teva mare des del terrat, i jo corrents cap a casa teva.  Una vegada la meva mare es va empipar com una mona, va resultar que tenies la verola. On s’és vist! quina  inconsciència, que tu no l’has passada Pau, i el pare tampoc! A veure si tindrem una desgràcia. Però no vam tenir cap desgràcia i al cap de poc ja tornaven  a jugar junts, a casa d’un , a casa de l’altra, o a la placeta del cap del carrer.  Si tenies amigues també em cridaves, però a mi se’m feia estrany i posava excuses. Si jo tenia algun amic, no et deia res.  

Un dia a l’escola ens van preguntar si érem  novios.  Tu vas dir que érem germans. Que ens havia recollit un drapaire i ens havia deixat a cadascú en una casa diferent, però davant pel davant. Em va semblar probable. De fet, el primer cop que  vaig sentir  dir “aquí Pau i després Glòria”, vaig creure que anava per nosaltres. 

La vida ens ha allunyat però  nosaltres cosim la distància com podem.  Si mai et cal aixopluc, el meu cor es ben obert, com els teus braços. 


Agost 2022

Sandra Cabrespina

Il•lustració: Maria Beitia




Comentaris

Entrades populars