A FAVOR DEL VENT


Tot sembla tan normal que espanta. Encara que l’ànima es capgiri mentre la ment intenta trobar una explicació raonable. No n’hi ha. 

Mentre estén la roba no hi deixa de pensar; «és molt senzill», li ha dit, «ho sents o no ho sents; aquí dins, des de sempre». 

I es posa la mà al cor i tanca els ulls. Se’n recorda. Volien fugir sobre una bicicleta robada. Dues mans se li aferraven a la panxa mentre pedalejava amb ànsia i sota la pluja intentava eixugar-se les llàgrimes. 

Trobar-se i escapar-se.

Tot semblava tan impossible que espantava. Un camí costerut per a una bicicleta sense marxes amb una parella de vianants sense experiència. Massa pes per a aquell seient incòmode. El més pràctic, que no el més fàcil, va ser alleugerir la càrrega.

Mentre cerca la parella del mitjó que té a la mà no hi deixa de pensar; «mai he deixat de sentir-ho», li ha contestat, «aquí dins, des de sempre».

I ara no sap com fugir-ne, de l’aixopluc del present; o sí. Comprar un passatge, donar-se l’oportunitat. Li ho ha demanat amb la mirada mentre recuperava l’alè i amb les mans li eixugava les llàgrimes. 

Escapar-se i trobar-se.

Tot sembla tan possible que espanta. Sap que ara ja no cal saltar per la finestra, i sent aquella por que retorna, però també sent que ara es dol per afrontar-la. I que la pau del present és inventada.

Mentre s’adona que el mitjó que busca és dins l’altre mitjó no hi deixa de pensar; «ja no cal mantenir-ho dins», i se li ha dibuixat un somriure, «a partir d’ara i per sempre».

I sent que la decisió ja la té presa. Que qualsevol passa que doni redreçarà aquell vell camí. Donar-se la mà, reprendre els somnis. Abraça amb coratge la incertesa mentre pensa que tal cop mai més li han d’eixugar les llàgrimes. 

Trobar-se.


Mònica Ruiz Rey

29/07/2022


               Il·lustració: María Beitia 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars