Partit per l'eix


En Pau, amb mirada goluda i sota l’aixopluc d’un paraigües d’estiu, prova d’esbrinar el pensament de l’autora del quadre que està contemplant mentre la pluja cau a dins la sala sense sostre de la galeria d’art.

    L’eix de cada hemisferi cerebral d’en Pau li fa veure un món transversal oposat l’un de l’altre.

    Primer pensa en el caos, però s’adona que no hi ha caos, tot està prou definit, els ocells hi són ben reconeixibles, i els calçotets d’un senyor sense pretensions, o potser les calces d’una dona grossa.

    Les dos pinces lliures de penjar roba li donen la primera pista, en Pau pensa que ja pot començar a filar l’entrellat del quadre i cau en la idea que les coses que estan lligades des de sempre no deixen expandir l’imaginari als humans, cal obrir la finestra i baixar per l’escala de gat, no tot es pot mirar des de dins. L’artista dona l’opció.

    En Pau ha tancat el paraigües, fa una estona que no plou, s’ha allunyat unes passes del quatre i pensa que té raó, s’ha de sortir del recer que donen les parets per poder mirar en totes direccions.

    Que uns sostenidors i unes bragues puguin desafiar la llei de gravetat no és cap desventura, i que una casa romangui penjada al buit, potser és possible per les tècniques assolides pels arquitectes.

    En Pau no sap què volia expressar l’artista quan va pintar el quadre, una tal Maria Beitia, no la coneix, però sí que sap el que el quadre li ha suggerit a ell: que el món volta pres d’un eix imaginari i que la visió de l’univers és diferent segons de quin hemisferi es mira.

    Surt content de la galeria, s’apropa a la platja, clava l'ombrel·la a l’arena, fa calor.


Pilio

 

Il•lustació: Maria Beitia

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars