LA CASA

 

Feia temps que no hi anava al poble. M’era dolorós pensar que ja no m’hi quedava ningú de la família. Però, algun cop, em carregava de valor i m’hi acostava. Era a una hora de camí, res comparant amb d’altres pobles que queden molt lluny per a les persones que també els enyoren. Però bastant quan has de traspassar els límits de la nostàlgia.

Aquell dia, com si una ànima  d’un altre món m’hagués avisat, vaig agafar el cotxe i hi vaig anar. Vaig entrar directament pel carreró que permet pas als veïns. No vaig ni fer la volta pel poble per entrar, com d’altres vegades, pel camí que condueix cap a la part alta, al veïnat on hi la casa, la casa dels avis.

Vaig estacionar el cotxe davant la porta del darrera de l’habitacle, on el jardí, ara era buit de vegetació, sense tanca i obert al veïnat. Vaig alçar la mirada per contemplar la vella persiana verda de fusta desplegable que protegia la  finestra de l’habitació on vaig néixer. M’hi vaig estar una estona contemplant i absorbint  el que em transmetia. En el lateral de la casa, que donava al camí, on s’hi aplegaven a quatre vents, les d’ altres veïns propers, s’hi veien les herbes de terra el voral i les esquerdes de la paret que acompanyaven la finestra de l’habitació on havia mort l’avi. Aquesta era baixa, just a la meva alçada, amb els porticons tancats.

Circumdant la vivenda em vaig deturar en el terreny on, d’antuvi hi havia hagut un pou, ara tapat i on, a escassos metres apareixia la porta de l’entrada principal, que ara era tancada i segellada amb un cadenat. A la part alta de la façana s’hi veia una altra espitllera on, una portella s’obria i tancava amb el vent. Mirant amunt em semblava que veia la iaia que em cridava que anés a berenar. Tombant la vista veia la caseta del gos, el cirerer, el presseguer, la figuera... i on penjava el meu gronxador casolà fet de corda gruixuda., tot plegat ja desaparegut i ara substituït per un magatzem-taller on havia treballat l’oncle.

La casa ja no pertanyia a la meva família. L’oncle la va vendre i el comprador l’havia deixada tal com estava per, més endavant tirar-la a terra i fer-hi altres vivendes. Ell havia mort i els hereus no n’havien fet res, potser pensant si l’ajuntament tenia intencions diferents. Havia patit vàries ocupacions i per dintre, “ves tu a saber” com deuria estar ara! Segur que encara hi devien quedar records dels avis.

Al davant del magatzem hi havia hagut un caminet que desembocava en un altre que confluïa cap al poble. Ara ja havia quedat esborrat per d’altres edificacions que l’havien envaït. Resseguint-lo corrent, sempre anava a rebre l’avi quan feia drecera venint del poble. Al seu costat hi havia l’era de can Blanch i la llar i la quadra de les vaques on la gent, al vespre anava a buscar la llet amb aquelles lleteres d’alumini. Des de l’era es divisava tot el poble. Em sentia mestressa d’aquell espai tan gran.

Però, què hi havia vingut a fer jo allà, si no hi havia ningú en concret a qui adreçar-me? A veure la casa. Per a  mi, la casa abandonada tenia més vida que les del voltant, tot i que des d’allà estant es sentien les cridòries d’ocells,  gossos i quitxalla.


M. Eulàlia Espinasa Martori


Fotografía: Pilar González-Agàpito

Comentaris

Entrades populars