L’ILLOT DE LES MUSES

                                           

Després de sortir de la foscor em vaig adonar que el naufragi no havia estat el final.    

La Constància i la Imaginació em van rescatar de la meva infecunda dissort literària a l’Oceà del Tedi. Ara, dreta a la coberta del petit vaixell, fet de paraules i desitjos, veia com el sol badallava a l’horitzó i estirava els seus primers raigs mandrosos cap a una illa que surava per sobre del mar. Una brisa feta de rialles infantils em gronxava cap a la costa de l’illot.

En arribar al port, la flaire de tarongina es fonia amb la tebior de les onades i les seves habitants, abillades amb divertits barrets punxeguts, em van rebre amb la beguda típica: sorbet de nectarina i licor de grosella. El primer glop em va lliscar per l’ànima, vaig sentir com s’alleujaven les ferides de la culpa i el rancor i una dolça acceptació amarava el meu cor. Al nostre illot sempre hi podràs trobar refugi, em va dir una noia de llargs cabells de coloraines, observa i confia. Vaig mirar amunt: diferents nivells de casetes de gnom dansaven al vent; els barris de la ciutat es mantenien units amb elegants cordes fetes de fil d'anhel, que escalaven amunt fins a capturar una lluna de perla. S’hi pot pujar? Per arribar a dalt, has de deixar que les emocions brollin del teu cor i et guïin  fins a trenar el teu propi llaç. Un grapat de lletres, perfumades de ficció, burlaven la gravetat davant dels meus ulls. Vaig començar a recollir les vocals i combinar les consonants adequades i engendrar paraules i parir frases. Ben aviat el temps es va fondre. Les muses m’havien fet seva.

ANNA SEGIMON


Il·lustració:  Marga Cruz


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars