PEDRES

 


Quan em trobo davant d’un mur o d’una estàtua de pedra, històrica, amorosida pel temps, fetillera, que et parla des de “dins” del ventrell, curulla de “vivències” vistes damunt del seu corpori material m’hi deturo a observar-la. Vull veure a través seu tot el que conté.

Sé que les pedres parlen perquè han escoltat: els humans hi hem deixat empremtes del que ens ha fet moure –emocionar- en un temps anterior.

I això faig en els meus viatges, petits o grans, llargs o curts: m’atanso a les pedres i em deixo embolcallar pel que em volen dir i puc percebre d’altres èpoques.

I en una d’aquelles sortides les vaig veure.

A l’illa, ens havien llogat un iot i a  la primera passejada que hi vam fer vaig poder veure l’ombra; bé, vàries ombres, en filera i altres disperses al fons del mar.

Al començament no vaig saber de què es tractava, però sí que alguna cosa m’atansava fins allà. El vaixell va seguir endavant però vaig demanar que girés tan aviat com es pogués per a poder veure altra vegada aquelles ombres.

Quan hi era a prop, em vaig llançar a l’aigua. Sabia que hi havia d’haver alguna cosa relacionada amb la inspiració que em transmetien les pedres. I així va ser. Una quantitat d’estàtues dretes (potser vint), de pedra, totes vestides igual m’estaven esperant al fons. Un fons no massa profund per mi, que em va deixar arribar-hi sense dificultat.

El temps, les anades i vingudes de l’aigua, la sal, el verdet i més microorganismes havien deixat petja sobre la seva superfície però sabia que eren de pedra de pedrera i que havien arribat allà però no hi havien “nascut”.

“I ara què?” –No m’ho vaig haver de dir perquè ja sabia què havia de fer. M’hi vaig atansar i vaig camuflar-me per entre elles. Eren estàtues d’homes. De tan rugosa com es veia la superfície no vaig veure bé com es representaven les seves vestidures però, un cop a prop, vaig veure que anaven uniformats com a un exèrcit de soldats.

Vaig haver de sortir a respirar i vaig pensar que a la segona volta els escoltaria amb deteniment.

-Sí –Vaig dir.

Eren representacions de nois, soldats morts. No em parlaven de bàndols ni banderes. Les seves històries em van emocionar i també la seva mort. Vaig tornar a pujar al iot. Havíem de marxar.

“I ara què”. Jo sabia que hi havia de tornar. Tantes vegades com fos necessari.

Nota: Escrit trobat al diari personal del net d’un soldat.

 

M. Eulàlia Espinasa Martori

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars