DINS LA FOSCA

  

La fosca del carrer                                                                                                                    

no em deixa veure l’ànima

ni la por que s’hi amaga,

plou i només m’abriga

un paraigües color sang,

un vestit que se’m dissol

dins la foscor de la nit 

i un silenci que m’espanta.

                                                

Sé que el camí no té fi,

busco quelcom que he perdut,

que no sé si ho vaig tenir

ni si un dia va ser meu

i ara que ja no ho tinc

sento el flagel de l'absència,

del record, solitud i ràbia

que no puc allongar més.

 

El temps no m’acompanya

i la boira que m’envolta

em fa perdre les passes,

em desorienta, no sé si seguir

o fer el viaró cap a casa,

donar pau al pensament,

desfer el nus que m’ofega,

el nus del vull i no puc.                                                                                                        

 

És equació perversa

desfer el nus de l’infinit

és corda que no té fi

com ho és la frase feta                                                                              

«Avui comença

el que ja es va acabar»

paraules de mal entendre

per resoldre l’equació.                                                           

 

Ho dono tot per perdut

accepto que va acabar

no vull tornar a començar,

seria incongruència

buscar el que no hi és

tanmateix si ja no ho tinc

no seran paraules doctes

que m’ho tornin a apropar.  

 

No em cremaran records

del que no vaig saber retenir,

si va agafar altre camí

i es va perdre a dins la fosca

serà la fi de la història

d’allò que buscava i no hi era,

potser que mai va existir.


Pilo Piris


Mª Carme Bofí


Comentaris

  1. Camins en la fosca i nusos de mal desfer, un poema de desamor existencial. Si més no, el que potser mai va existir t'ha donat un bell poema!

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

Publicacions populars