Maskensouper

Estàs obsessionat per Venècia. Des que hi vam anar per primera vegada fa cinc anys, de lluna de mel, hem tornat quatre vegades.  A casa no estic tampoc  gaire tranquil·la: quasi bé diria que em guaiten els ulls sense vida de les màscares que tens penjades per tot arreu. Un gran quadre, còpia exacta de l’original “Maskensouper”, d’en Von Menzel, presideix  la paret del menjador. Aquell quadre tenia alguna cosa que m’emmalaltia:  tanta foscor, tanta gent disfressada, tanta Venècia, en fi.

Aquesta nit m’has demanat que anéssim al Liceu. Coincidint amb els carnavals, estrenaven “Un ballo in maschera”. I ho hem fet. Abans de sortir m’has demanat suplicant,  que em possés una màscara, la que més t’agradava. I ho he fet. Volies recordar aquesta nit, i mentre em feies la fotografia al passadís  d’entrada a casa has cridat: “si et plau, gira’t i somriu”. I ho he fet.

Ara, reculant sobre les meves passes, sense fer remor, surto de la casa de les màscares, surto del quadre dels grans miralls, m’allunyo per fi de la gent falsa que hi ha rere les sedes  i les plomes i així surto també de la teva vida.

Sobre la taula del menjador, et deixo una breu nota: “ Adéu, no vas entendre que vaig voler ser niu i no gàbia”.  Quan tancava la porta de casa, per obrir-ne una a l’esperança,  vaig notar un lleuger moviment dins meu. Segurament el nostre fill  també volia acomiadar-se de tu.

                                                                                                           Roser Cerdà                                                                                                                                                                    16 de novembre

     

  Fotografía: Núria López