Adèu

 M’he passat tota la nit fent voltes pels carrerons, perseguint una capa vermella rere un altre. A vegades, alguna cara es girava o jo aconseguia avançar-me i mirar-la de front. He vist tota mena de màscares i maquillatges, però cap no eres tu.

He arribat a l’hotel derrotat i mort de preocupació. I ets aquí. Qui sap des de quan. Em tranquil·litzo, em descalço i m’estiro al llit.  

—No vas entendre que vaig voler ser  niu i no gàbia —Intento explicar-me, i tu segueixes callada. Ara no parles mai. Abans no callaves. Qualsevol cosa et feia parlar i parlar, una flor, un quadre, un desconegut al carrer. I sempre tenies plans de futur. Com aquest viatge. Quants cops n’havies parlat.  A mi no em feia cap gràcia. Venècia per carnaval. Fred i gentades, dos coses que odio.  I aquí estic. Aquí estem. Però segueixes sense parlar-me.

Tot va començar amb els teus dibuixos.  A l’hospital vas començar  a dibuixar. Parlaves menys, i dibuixaves, sempre dibuixaves. Sobre tot, portes i finestres obertes  a altres mons. I llavors vas demanar-me les aquarel·les. No sé com t’ho vas fer per pintar-lo, però quan me’l vas donar em van venir llàgrimes als ulls.  Aquell quadre tenia alguna cosa que m’entristia profundament, hi veia clarament el teu comiat. Però no podia acceptar-lo.

—T’he de deixar marxar oi? —Et pregunto finalment, sabent la resposta.  I tu somrius un moment abans de desaparèixer.

                                                                                                                           Sandra Cabrespina

                                                                                                                                           26/10/20



                                                         Fotografia: Núria López

Comentaris

Publicacions populars