Tardor moderna

No et creuràs el que em va passar l'altre dia. Vaig anar a dinar al Bar Galápagos, el més antic del barri. Té una clientela fixa, la majoria són jubilats que hi passen les hores jugant al dòmino o la botifarra, però també treballadors que volen fer un mos econòmic al migdia. Tots ells en surten tan impregnats d’olor a cafè torrefacte i aromes de fregidora que semblen sucursals ambulants de l’ambient del local. Presideix la sala una fotografia feta una tardor de finals dels anys cinquanta, on s’hi veuen, cofois, els primers habitants del carrer posant la primera pedra d’aquesta casa. L’Antonio i la Carmen, els amos de l’establiment, hi van criar els seus tres fills entre tapes de callos, patates braves i salmorejo. Dubto molt que les noves generacions fóssim capaços de mostrar aquestes cares d'alegria si ens toques treballar de valent com als nostres pares, acostumats com estem a que ens ho
donin tot fet. Fer-se la casa només va ser el principi d’una llarga lluita per aconseguir l’aigua corrent i l’asfaltat dels carrers. Fins i tot la climatologia els era adversa! Pensa que les tardors d’abans no eren com les d’ara que, en lloc de moniatos al caliu, val més menjar-se un gelat de castanyes.
Doncs resulta que m’assec a la taula per cruspir-me el menú de deu euros amb begudes incloses, quan m’adono que darrere la barra no hi ha el fill de l’Antonio, l’hereu del negoci familiar. Al moment, apareix un xicot oriental que, afable i amb gran domini del meu idioma, vol saber que em ve de gust per dinar. Sense capacitat de reacció, li encarrego el de sempre: Gaspatxo casolà i cua de bou estofada. Mentre suco pa al guisat, m’imagino l’esperit de la Carmen recitant-li a cau d'orella les seves receptes a la cuinera cantonesa. Aquests nouvinguts són increïblement camaleònics; tant et fan un pollastre al chop suey, com un conill amb cargols.

Relat escrit per Anna Segimon