Eren temps dificils

3 libros, 3 palabras, 1 relato
"Mitja vida", Care Santos
"La vidua", Fiona Barton
"Algú com tu", Xavier Bosch


“Eren temps difícils”, tres paraules que ens repetim amb insistència.
“Eren temps difícils”, ens diem mútuament mentre ens mirem amb tendresa.
Ha estat un hivern dur, fred, fosc ... a l’Europa del nord sempre és així. Qui m’havia de dir fa molts anys, quan jo era una jove vidua jueva que després de mitja vida de nombrosos exilis per mig continent, trobaria algú con tu, un home bo, generós, amable, pacient amb els meus traumes i oferint-me una vida tranquil.la i apacible per intentar curar les ferides profundes que vaig sofrir de ben jove.
Som raonablement feliços, ens fem companyia i ho compartim tot. Els dies de més fred no sortim al carrer ni per anar a buscar al pa. Ens fem portar el que necessitem, això funciona molt bé al país on vivim. Els vells som respectats i se’ns facilita la vida.
L’hivern el passem a casa ben calentets i els dies van passant dins de l’apartament diminut on vivim però que ens és suficient. L’habitació amb dos llits, la cuina amb l’indispensable, el bany, i la sala
relativament gran on hi fem vida. No tenim tele, qüestió de principis, però sí la tecnologia més moderna: ordinadors apple amb monitor gegant, tablets i mòbils d’última generació. Passem els dies escoltant música clàssica, veient pel.lícules antigues que ens fan plorar o riure, llegint diaris del tot el món i alterant-nos amb els debats polítics. Però sempre, sempre, hi ha algun moment de silenci i les llàgrimes em ceguen els ulls. Llavors hi ha l’abraçada de l’estimat que invariablement em diu: “eren temps difícils”.
Som a primers d’abril i ja s’ensuma la primavera. Ens animen i sortim ben abrigats agafats de la ma per guardar l’equilibri. No ens agrada anar amb bastó. Sembla que la coqueteria es conserva sigui a la edat que sigui. Fa un sol esplèndid de migdia que escalfa i ens a asseiem a un banc d’un parc vora de casa. Davant nostre la font envoltada de plantes que ja tenen flor. Nens i gent que juguen i passegen. Ja han desat els abrics gruixuts. La primavera ja ha esclat en una terra que dorm durant 9 mesos. S’aprofiten els pocs mesos de claredat, tibiesa i llibertat.
Parlem, mai estem callats. Parlem dels nostres tres fills que viuen lluny però que sabem que estan bé i probablement aquet estiu ens faran una visita. Una vegada a la setmana ens parlem per Skype, dimarts, dimecres i dijous a les 6 en punt en cadascun d’ells. De sobte, però, tornen les llàgrimes i els records, són incontrolables. I ell amb delicadesa em torna a abraçar i em diu “eren temps difícils”.
Tornem a casa agafats de la ma. Ell intenta consolar-me però jo no em puc treure del cap l’horror passat. La meva vellesa podria haver estat feliç però no puc esborrar els anys de sofriment. Ell sempre al meu costat dient-me “eren temps difícils”. Faig el cor fort perquè no es mereix la meva tristesa. De nits ploro però he après a viure amb aquesta càrrega i a valorar el que tinc. Tinc un company a qui estimo i m’estima i que fa el que pot per curar les meves ferides.

Relat escrit per la Mar Bruguera

Comentaris

  1. uf.. . quin misteri el d'aquests temps díficils que deixen ferides i que s'insinuen en el relat!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars