Incontenible


Es maquilla davant del mirall d’un lavabo públic. I la tinc a tocar. I la miro i se sent vulnerable, i m’ho fa saber, i m’agrada torbar-la amb la meva mirada fixa en els seus moviments. Amb un gir de canell s’empolaina les galtes, ella fa servir un pinzell, a mi, em basta amb el seu gest. Els braços nus, no deu tenir fred. I no sé si m’esguarda de cua d’ull mentre es pinta els llavis d’un color intens. I només puc pensar que la tinc a tocar.
Dos minuts que se’m fan segons sense temps a comptar. I em pregunta que et sembla i li dic no et calia tant. I aturo la mà al baldó i penso a girar-me i menjar-li el pintallavis amb petons ensalivats i escalfar-li les galtes entre les meves mans... Coses que passen només dins del meu cap. Obro la porta i enfilem el passadís fins a la sala de conferències que avui l’ha d’acollir. I com algú més entre el públic només puc pensar: fa un moment l’he tinguda a tocar.
Mirar-la i no tenir res clar. O sí. Tenir-ho tan clar que s'estoven les flassades de l'aparença i se'm clava el pèsol de l'anhel amagat. I s’acaba la conferència i tothom la vol abraçar, i a mi em puja un neguit en forma d’escalfor que m’encén la ira i m’enterboleix la raó. I mentre es perd entre el seu eixam jo refredo la meva follia amb el cava que algú m’ha donat. No sé quantes copes han passat quan sento a les espatlles les seves mans i amb veu dolça em pregunta si ja podem marxar.
Sols em queda tornar-la a l’hotel i acomiadar-me fins demà. Davant la porta entreoberta un petó de rigor, i mentre llisquen les galtes buscant-ne el segon se m’escapa un sospir que ja no puc contenir. I noto com se li encén la respiració, i alça els braços i m’escalfa les galtes entre les mans i m’ensaliva la boca amb els llavis despintats. Tanquem la porta i enfilem el passadís cap al llit de l’habitació que ara ens ha d’acollir. I mentre cau la roba al llarg del camí ara ja ho tinc clar: sempre ha estat ella
qui m’ha tingut a tocar.

Relat escrit per la Mònica Ruiz

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada