L'armari

El telèfon va començar a sonar de matinada, el Xim mig adormit va despenjar l'auricular, el missatge que li arribava de l'altre costat ben segur que no li agradava, el lament va ser contundent mentre penjava el telèfon ¡collons quina merda de país!
Va sortir del barri a tota velocitat, a aquella hora el trànsit era escàs. Per tercera vegada en menys de cinc mesos el veïns avisaven al Xim de que a dins el bar hi havien entrat lladres.
Quan hi estava arribant, d'un tros enfora va veure les llums del cotxe de policia. Fetes les presentacions i confirmat que ell era l'amo del bar, el Xim i els policies van entrar.
Al primer cop d'ull el policia més vell fa fer el diagnòstic, han estat els de la banda del coix. La manera com havien esbutzat les màquines escurabutxaques, la de dispensar el tabac i la de registrar les ventes no deixen dubtes de l'autoria, el coix i el seu peu de cabra.
El Xim, no estava massa preocupat per la destrossa, tenia l'assegurança al dia. Del mobiliari no havien malmès gaire cossa, la caixa registradora era el que més. Les màquines escurabutxaques eren d'una companyia externa i en el contracte ja hi havia fet constar que ell tenia un fix més una comissió i que qualsevol incident de robatori o quelcom semblant anava a compte de la companyia. La de tabac estava per canviar, ara aprofitaria per fer-ho, només era de sis canals i li quedava petita des de que l'estanc del veïnat es va traslladar tres illes de cases enfora.
Mentre els policies omplien els papers pertinents i donaven avís al Xim de que es passés per la comissaria per firmar la denúncia definitiva, ell no treia l'ull de l'armari del fons del local, un armari ple de cotxes a escala, col·lecció que havia començat quan era un vailet i que estimava molt.
Amb la inspecció ocular que van fer els policies a tot el local abans de marxar i que ell acompanyava per determinar si faltava quelcom més per fer-ho constar a la denúncia, el Xim va respirar tranquil, l'armari amb la col·lecció de cotxes no s'havia mogut un mil·límetre.
Quan es va acomiadar dels policies, el Xim després de donar-los las gràcies va deixar anar la seva frase favorita, aquest país és una merda, ple de lladres i estafadors.
El Xim va tancar la porta del carrer, els lladres l'havien obert des de dins per fugir. Van entrar per la porta del pati, saltant des dels teulats veïns.
L'amagatall secret que té darrera l'armari del cotxes, on hi guarda bitllet a bitllet els guanys de l'estraperlo de tabac, puros Caliquenyos, Chester americà i rellotges Rolex falsificats, no ha patit l'assalt dels lladres.
Aquest país és una merda, anava pensant mentre conduïa tranquil·lament cap a casa, una merda, ple de lladres i estafadors.

Relat escrit per Pilio Piris

Comentaris

  1. Molt bo Pilio, els estafadors i els lladres sempre son els altres!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars