Com a gat i gos

A aquestes alçades encara m’ho sé sentir a dir. La mare ens repeteix que sempre estem com a gat i gos. Crec que va començar al moment del meu naixement, sóc la segona de tres germans, la meva germana , jo, que vaig néixer al mateix any i “el nen”, el meu germà. Com he pogut comprovar durant la meva ja llarga vida i sobretot pel que he llegit en “rigorosos estudis psicològics”, el segon fill repetit, en aquest cas jo, la repetida, és la que s’endú la pitjor part, la pitjor part vol dir que els pares li dediquen a l’esmentada repetida la mínima atenció i, per tant, ja de ben petita s’ha de buscar la vida, que ha estat el meu cas. Aquest argument me l’aplico per justificar les nostres diferències.

I sempre m’he preguntat com de diferents poden ser dues germanes gairebé iguals, que comparteixen els gens, educació, cultura i casa. Els primers anys no els recordo però me’ls expliquen. Sempre ens barallaven per qualsevol fotesa, ja pots comptar el que pot ser quan ets un infant, però ja amb records propis, d’adolescent, quan ens barallaven amb ràbia i fins i tot ens havien de separar. No n’hem parlat mai ni suposo que en parlarem. Recordo a l’escola, de monges per cert, ella tan bona nena i sempre al taulell per bona conducta. Jo la rebel, la que contestava, la que m’encarava a les monges i a la que castigaven a la capella per demanar perdó a no sé qui per no sé què.

Avui dia i en les trobades familiars i sense cap premeditació, penso que ni per part d’ella ni meva de manera conscient, es repeteixen les discussions però ara de forma més educada. Sempre m’he preguntat què deu pensar ella, però mai n’hem parlat ni crec que ho fem. Com he envejat i envejo quan veig i noto la complicitat entre germanes !. Trobo a faltar una germana i m’agrada pensar que a ella li pot passar el mateix. Que ens passa ? Gelosia, enveja ?. Se suposa que dues germanes s’han d’estimar. No m’ho puc explicar però sempre estem com a gat i gos.

Relat escrit per Mar Bruguera