Eines d'escriptura per Maria Català i Rosa Tirado (V)

Secció eines d'escriptura emés el 28 de gener de 2017 a Mataró Ràdio.

EL NARRADOR I LA VEU NARRATIVA dos conceptes difícils de separar i que sovint es confonen.
Un altre error molt comú és creure que l’escriptor i el narrador són la mateixa persona i no és així. L’escriptor es lleva, es renta, esmorza, fa les coses de cada dia i pensa, però quan s’asseu i es posa a escriure, cedeix la paraula al narrador.
El narrador és qui condueix la novel·la, explica la història i pren decisions. Fent una comparança cinematogràfica diríem que l’escriptor és el director de la pel·lícula i el narrador és la càmera que, segons les circumstàncies, enfoca a l’un o a un altre.
De la mateixa manera, el narrador, segons les circumstàncies, cedeix la veu narrativa a un o altre personatge.
Els relats i les novel·les funcionen quan tenen el narrador adequat. No us ha passat mai que esteu llegint un relat i no hi acabeu d’entrar? Això pot passar, sobretot, amb narradors que utilitzen la tercera persona i sobretot amb el narrador omniscient, que sap absolutament tot el que està passant, el què passarà i que, també, ho sap tot dels personatges, fins i tot en coneix els sentiments.
Un exemple seria el narrador d’Els Germans Karamazov: «Fiodor Paulovitch era uno de esos hombres corruptos que, al mismo tiempo, son unos ineptos y que lo único que saben es defender sus intereses». Com veieu, el narrador no es talla ni un pel.
O els narradors de les novel·les del segle XIX que jutjaven opinaven i en ocasions es dirigien directament al lector. Aquest és el cas de Moby Dick: «Llamadme Ismael... Hace unos años, no importa cuanto hace exactamente, teniendo poco o ningún dinero en el bolsillo y nada en particular que me interesase en tierra, pensé que me iría a navegar un poco por ahí para ver la parte acuática del mundo». Tot i que seguien les convencions i la moda literària de l’època, posaven una distància que fa menys creïble el que expliquen.
A la novel·la actual, els narradors omniscients no són tan “visibles” i això els fa més eficaços. Els podríem dir narradors observadors. També, utilitzen la tercera persona però són més objectius perquè nomes expliquen allò que veuen sense saber què en pensen els personatges.
Hi ha novel·les o relats que requereixen un narrador intern, el protagonista, un secundari o un testimoni, que estigui involucrats en la historia i utilitzi la primera persona. En aquest cas, la narració se’ns fa molt més propera i és més fàcil identificar-nos amb el protagonista.
Per citar un exemple, que en el darrer any ha captivat a molts lectors, trobem a l’Elena Ferrante que en la seva saga explica l’amistat entre la Lenú i la Lila. A La amiga estupenda, la primera i, per molts la millor, la veu infantil de la Lenú, descriu un món on la màgia i els personatges dels contes conviuen amb la dura realitat del seu barri de Nàpols. Així explica la Lenu el seu temor per la seva veïna...
«…María, la esposa de Don Achile, me iba a echar a la sartén con aceite hirviendo, sus hijos me iban a comer, él me iba a chupar la cabeza como hacía mi padre con los salmonetes»
A Hombres desnudos, Premi Planeta 2015, l’Alicia Giménez Bartlett, també, fa un us excel·lent de la primera persona. ¿La recordeu? Estem en plena crisi. En Xavier, un professor de literatura, queda a l’atur i acaba treballant de gigoló. La Irene una empresària exitosa es queda sense empresa i sense marit. En aquest context, el que en Xavier espera de la Irene i el que aquesta està disposada a donar-li els porta a un carreró sense sortida.
La novel·la és un gènere de preguntes i en aquest cas n’hi ha dues d’importants: la primera és: Què esperem dels altres? i també: Què esperem de nosaltres mateixos? Però potser la pregunta més important és: Quines classes socials sobreviuen millor a les crisis? No qui ho passa pitjor, sinó qui és més capaç de fer front als canvis. Per respondre-la, l’autora ens passeja per la consciència dels protagonistes de manera que puguem entendre les seves raons i la seva lluita interna davant d’una situació que els descol·loca totalment.
En cada paràgraf el narrador canvia i veiem el món des d’un punt de vista diferent.
I com s’ho fa per no confondre el lector? Doncs donant una pista al començament de cada canvi per situar-nos dins del cap de la Irene o del d’en Xavier.
“«La empresa no va bien, la empresa no va bien.» ¡Ya lo sé! No es necesario que el gerente me machaque continuamente...”
Amb aquest inici, comprenem que és la Irene perquè és la única que té una empresa de què preocupar-se.
“Esta noche espero que mueva el rabo como dios manda porque tenemos visita. Vienen a ver el show dos chatis con las que después tenemos jaleo”
I amb aquest altre inici sabem que és l’Ivan qui parla.
El registre, el vocabulari i el tema ens donen pistes clares de quin és el personatge que està parlant en primera persona.

Potser el narrador més difícil de mantenir amb eficàcia i versemblança, que en el cas de la literatura venen a ser el mateix, és el narrador que utilitza la segona persona. En aquest cas el narrador actua com a consciencia del que ha passat o del que ha de passar.
Hi ha una novel·la del Sebastià Bennasar que ens servirà d’exemple: Es tracta de Nocturn de Sant Felip Neri.
«Tornes a la llibreria i no saps si acceptaràs o no l’encàrrec de la Clara. Tens la sensació que es volen aprofitar de tu, que aquí, en aquesta partida, ningú no juga clar».
En Jaume Cabré és un gran mestre a l’hora de combinar narradors en una història, en un paràgraf, en una mateixa frase. Potser és aquesta una de les característiques més particulars del seu estil. Va començar a fer servir aquest “gadget” literari a L’ombra de l’eunuc i ho va portar al màxim de maduresa i sofisticació a Jo confesso.
Us posarem un exemple:
“...perquè la culpa que ara no sigui mort i vagi descabdellant els records de la família és teva, Miquel, i només teva. I en Miquel, assegut a la vora de la butaca on l’oncle Maurici teixia la seva memòria i remirava els retrats dels avis a la residència de bojos de Bellesguard, li deia i ho tornaria a fer, oncle, et tornaria a salvar la vida perquè t’estimo. I l’oncle s’enrigidia...”

Resumint, si ja sabeu de què voleu parlar a la vostra novel·la o relat, el següent pas, el definitiu, el que farà que la vostra narració sigui diferent, atractiva i versemblant és escollir el narrador adequat.

Comentaris

Entrades populars