Amnesia

La infermera afegeix un nou líquid a la bossa de sèrum que tinc al costat del llit.

-- Segur que podrà passar el Nadal a casa, senyor Lluís –diu mentre em mira somrient.

Sempre em somriu, fins i tot quan em neteja i em canvia els bolquers. No sé perquè em tenen lligat sense poder aixecar-me ni per anar a pixar. Porto corretges als canells i un gros cinturó de cuir a la cintura. Per més que patalegi –i ho he fet- només aconsegueixo fer caure els llençols a terra i que la infermera –amb el somriure als llavis- em digui condescendent.

-- Això no ho ha de fer, senyor Lluís.

“Senyor Lluís”. Em dic Lluís? El nom em sona fals, com si fos el d’una altra persona. Ho penso però no m’atreveixo a dir-ho en veu alta, em prendran per boig. Merda... Què collons hi posen al sèrum? M’adormo i ràpid.
He despertat i segueixo lligat en aquest hospital de malson. Tot està a les fosques i la llum del passadís es cola per sota la porta. No recordo res abans de despertar-me aquí, enllitat cara a una paret. Acluco els ulls i rebusco a la memòria. Què és el que recordo? Imatges inconnexes. Llums. Una nena que ve cap a mi corrent per una prada de gespa verda. Em diu “Papa” i se`m llença als braços. Un munt de gent desconeguda que em mira preocupada de molt a prop. I dolor. Un dolor tant fort que em fa perdre el sentit. Un xiuxiueig de veus femenines s’atura vora la porta.

-- No vull imaginar-me què passarà quan ho sàpiga. Ell se n’ha sortit, de moment.
-- Per què dius, de moment? Es recupera força be de l’operació.
-- Després del que ha fet, jo em suïcidaria. No el podran tenir enganyat gaires setmanes.

Remor de passes i les veus s’allunyen. Parlen de mi? O potser d’algun altre pacient? De mi, segur. No ho sé. El cor em batega accelerat. Recorda alguna cosa, Lluís o com et diguis. Dono una estrebada inútil a les corretges. Premo les parpelles amb força i només veig llumetes. Res més.

Relat escrit per la Núria López