Armari

Vaig tenir un ensurt de mort quan la perruquera va entrar al meu cotxe i va cridar: “accelera!, ràpid!, et busquen!” Com diu, senyor policia?, ai, sí!, dispensi, començaré pel començament. Doncs miri, em dic Francisca Bonamussa, però digui'm Paquitona, és més familiar. Ah, té raó, millor senyora Bonamussa, al capdavall vostè podria ser fill meu. Què sap vostè de la vida? Ja té xicota? Vaja, no s'enfadi, ja ho sé que és un senyor policia, esclar...
Sí estimava el meu Robert? Què vol que li digui, un dia et cases amb un estrany i al cap de trenta anys la vida és un viure tot per a ell, sense rumiar-s'ho, per si no s'ho val. I viure junts ja no era possible, com uns enamorats que no s'entenen però que estan bojos l'un per l'altra, només que nosaltres, d'enamorats, feia molts anys que no n'estàvem. Però hi havia els fills, un consol.
Sí, potser que vagi de cara a la idea. Miri, el meu Robert bevia. Al matí un priorat ben fresc. Després, en acabat de dinar, una copa de Soberano, ambuna breva que m'empudegava les cortines, i quan les rentava sortia l'aigua negra com els pecats. Ah!, vostè no va a missa. Doncs jo la missa del gall mai no me la perdo. Vostè el gall a la cassola?, quines coses... Diria que és molt de la broma vostè, si no fos que està tot seriot.
Doncs el meu Robert bevia tant, que va perdre el respecte de les amistats, dels veïns, de la família. El van bandejar. I a la feina el van despatxar. Arribava tard a les nits, de tancar bars, i plorava: Paquitona ets una croqueta malgirbada. Ets tova, socarrada i oliosa. M'embafes. Paquiteta croqueta, cantava. Visca la perruquera, que és més guapa!
Per dir-me croqueta, s'ha de patir molt, eh! Sempre amb la croqueta a la boca! I vaig ajudar-lo: una nit mentre cantava Paquiteta croqueta, li vaig anar servint vi batejat amb ja sap què. Em feia una llàstima! I cada cop cantava menys i plorava més. Paquitona no em trobo bé. I jo, doncs fes un traguinyol, que et provarà! I de matinada em va dir, Paquiteta et quedes soleta. Visca l'as de copes! I va caure de la cadira tan llarg com era, suat d'una suor sense olor, com d'arcàngel. I a mi m'agafà una pena fonda de veure'l suat, i una alegria boja de veure'l mort, sense fer-me mal, com abans de beure.
I les flors m'han perdut: no n'hi havia prou per al meu Robert. Entre setmana un ram, i els dissabtes una corona. I la florista ho va xerrar a la perruquera que va lligar caps i em va venir a trobar, llàstima que vaig estavellar el cotxe. I les flors les posava a l'armari, allà on els meus fills van emparedar el meu Robert. Ara que serà al cementiri, trobaré a faltar l'olor de les flors a casa, una sentor bona, de comiat com cal, no d'aquells de dir adéu, sinó arreveure.
I ara, senyor policia! Quin renec!

Núria Castellsaguer

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars