Sota la benedicció del cel

Un matí, corrent pel passeig sota una fresca pluja que purificava l’ambient, la vaig trobar. Em vaig aturar al sentir, malgrat la remor del mar i la música dels auriculars, uns gemecs angoixants.
Mig amagada entre uns matolls, una gosseta plorava. Em vaig aturar i la vaig mirar. Jo no havia vist mai un animal tan terroritzat. Aquella bèstia d’ulls temorosos tenia por que la maltractés. Ella no podia saber que mai podria fer-li el mal que, saltava a la vista, li havien fet cruelment.
Uns ullets, petits i atemorits, s’entreveien entre un serrellet de pèls hirsuts, d’un gris clar. Em va adreçar una mirada que volia ser amenaçadora sense comprendre que, en l’estat llastimós que es trobava, poc mal podria fer-me. Vaig parlar-li amb suavitat i tendresa fins que va abandonar aquell inútil gest d’amenaça. La gossa anava bruta i el seu cos presentava ferides recents i velles cicatrius.
Aquell matí no vaig obrir la botiga. Vaig asseure’m al terra moll, al costat d’aquella bèstia ferida. Ferida de cos i ferida d’ànima. La vaig prendre entre els braços sense pensar que m’embrutaria de fang i de sang. Aquell animaló al qual, potser, mai havien acariciat, va dirigir-me, amb els seus ullets color xocolata, una mirada d’agraïment ―o al menys així m’ho va semblar.
Constant, la pluja queia sobre nosaltres. Sota la seva benedicció, la gosseta se’m va morir entre les mans. Les gotes d’aquella pluja es van barrejar amb les més amargues llàgrimes que jo mai havia vessat.
Vaig estar setmanes sense córrer pel passeig. Temia reviure aquell moment.
Un dia, però, vaig tornar-hi. També plovia. Vaig començar a córrer. Al cap d’una estona, xipollejant entre els bassals, un trot alegre m’acompanyava. I m’acompanya cada dia. No la veig, però sempre la sento al meu costat saltironant i deixant anar uns alegres lladrucs.

Relat escrit per la M. Rosa Salas

Comentaris

Entrades populars