Renegats

Ell rema entre espessos miralls translúcids aprofitant les incessants ràfegues d’aire gèlid com si li anés la vida, i sua. Vol avançar, però les extenses plaques de gel l’empenyen enrere arrossegant la seva existència cap al punt de partida en un remolí infinit. No se’n surt. Una vasta aurora boreal difumina el cel amb traces de tonalitats intenses que el líquid fosc reflecteix i projecta de nou a
l’atmosfera. La fràgil nau de l’home penja d’un fil i, si es trenca, les aigües turbulentes el xuclaran per sempre més. Sons letals arriben de la riba com una mena de comparsa fúnebre espirada per un gran magnetòfon tubular.
Ella l’observa impàvida mentre intenta atrapar transeünts amb un aspirador gegant i projecta un nou paisatge idíl·lic que envolti la seva solitud. Encara i cus pedaços de lona amb què cobrir el miserable fang que la fa oscil·lar sota la pluja. La llar comuna sura mars enllà immersa en una ampolla que conté la missiva del seu fracàs. La seva domesticitat trencada, despresa, avança ingràvida fins als confins on impera l’eterna nit i la fredor absoluta embolcalla les ànimes. Prova d’arrossegar camins i d’enganxar ponts per fugir, per escapar de la desesperació rovellada dels anys, de la tristor rònega de la vida, de l’amargor absurda del patir constant. Anhela poder construir una cabana sòlida sobre una gran catifa de molsa que l’acaroni descalça i l’entendreixi per dins. Vol uns estenedors tan alts que freguin el cel tot sabent que necessitarà una escala ben llarga per pinçar la roba entre immaculats núvols de seda.
Però, inexorable, l’endemà només li du un estret matalàs amb què solcar les onades i un parell de rems per esquivar, a la deriva, els baguls negres que contenen les seves pors en un inabastable oceà de llàgrimes salades.

Relat escrit per la Júlia