Plou a darrere el vidre

El dia és humit, es va agrisant sota la boira, els carrers del poble s' omplen d’ombres, mentre una fina i persistent pluja no es cansa de caure.
Un nen, cap rapat, mira al carrer, pel vidre entelat per la humitat llisquen unes gotes que surten d'un cor que el nen ha dibuixat amb el dit, mira per entre l'espai més clar que el dibuix ha deixat al vidre.
El nen està quiet, mira fixament l'horitzó com aquell que intenta esbrinar què és el que hi ha més enllà de la fosca de la boira que la fina pluja fa cada cop més espessa.
Dels forats del nas li pengen uns mocs que arriben per davall de la comissura de llavis, però està pres per un pensament que fa que no s’adoni o que tampoc l'importi.
No té consciència del temps que fa que està mirant pel vidre, quan el cor dibuixat se li esborra guanyat per la humitat, el torna a dibuixar.
El soroll de qualcú que ha entrar a l'habitació, el fa tornar a la realitat del moment, mira cap enrere, veu que és el pare, aquest amb un somriure el moca, el nen mira al pare amb un xic de tristesa.

―Pare, per què ens ha deixat la mare...tornarà?

Relat escrit per en Pilio

Comentaris

Entrades populars