Contrastos

Plou. Comencen a caure les primeres gotetes. Son tan menudes que algunes no arriben al terra. Els núvols baixos al voltant del cim han format una mena de barret com si intentessin protegir la muntanya del sol roent de l’estiu. Els arbres, assedegats, obren les fulles per recollir aquest regal de la natura. Una gota juganera regalima per les branques fins a trobar-ne d’altres i formar un corriol que baixa tentinejant pel tronc fins al terra. Al peu de l’arbre, de sota les pedretes, una formiga treu el cap agraïda davant l’inesperat xim-xim. La terra, amarada del plugim, llueix verda i brillant. La oloreta de la terra humida, fresca i sana, oxigena l’ànima i omple l’ambient d’energia neta i renovada. Al cel un pintor màgic ha dibuixat un arc acolorit mentre el sol,trapella, juga a fet i amagar darrera els núvols.

Plou. Uns núvols grisos, molt foscos, han anat creixent, atiats per la humida brisa marina, fins a convertir-se en una muralla al voltant de la muntanya. La remor eixordadora del tro acompanya la resplendor de la descàrrega elèctrica. La pluja, agressiva i violenta, deixa el sòl saturat d’aigua, el cabdal dels rius creix i inunda les cases de les riberes. La terra s’obre i l’esllavissada arrossega la capa vegetal de la vessant de la muntanya. Roques i arbres es mouen en una cursa descontrolada que arrasa el territori deixant al seu pas destrucció. La devastació de l’espai físic és total. No ha quedat ni una formiga. La terra, xopa, s’ha convertit en un fangueig intransitable que barrejat amb els excrements i els animals en descomposició fan l’ambient irrespirable. Els que han pogut fugir miren esporuguits cap al cel que només presagia aigua i més aigua enyorant un sol que, covard, no vol sortir de darrera els núvols.

Relat escrit per la Carme Cañizares

Comentaris