Cadires buides

―Saps, no crec que tornin―va dir amb veu trista― fa tant de temps que no venen, penso que ja no tornaran més.
Feia temps que les dues cadires romanien soles a la galeria de la casa, al pis de baix, era el lloc on el sol dels matins s’hi trobava còmode i s’estava des de bon matí fins l' hora de l' entrellum.
―Varem aprendre tantes coses―contestar l' altre cadira― eren tant bona gent i quantes vegades varem riure amb ells...
―I plorar també―va dir la primera―recordes el dia que varen recordar com se van conèixer.
El Pau i la Paula passaven moltes hores junts, de vegades en silenci, ella fent calça o coixinet i ell ensofronyat en els seus pensaments, una lleugera sordesa, per mor d' una bomba que li esclatar a prop quan de jovenet va anar voluntari a defensar les seves idees contra el feixisme que volia envair la seva terra, sordesa que amb els anys es va fer més dura, de vegades també li agradava llegir, encara que darrerament la vista li feia la guitza.
―Recordes el dia que varen xerrar de com es varen conèixer―li diu una a l' altre cadira.
―I de quan varen estar junts i nus per primera vegada, a la Paula encara li feia vergonya quan ho contaven―va contestar l' altre cadira.
El Pau, va ser del bàndol dels perdedors, havia anat a la guerra amb només setze anys, ja quan estaven a punt de perdre-ho tot, l' esclat d' una bomba el fer tornar a casa, ferit per una cama que el temps va curar i amb una sordesa que el temps aprofundir.
Acabada la guerra feia no encara un any, un matí els carabiners varen anar a buscar-lo a casa i el varen acusar de "colaboración con el enemigo". Va ser quan estava a la presó que va conèixer a la Paula, un dia que mirava al carrer des del finestró, ella passava per allà, la cridar amb força―chisssst...chisssst, fes-me un favor, ves a casa, saps d' on sóc oi? i dius a la família que em porti tabac― no havia passat ni mitja hora i la Paula des del carrer el cridava amb el tabac a la ma, des d’aquell dia la Paula passava per davant del finestró per si el Pau necessitava res.
Al cap d' un any i pocs mesos varen alliberar al Pau i al poc temps, la Paula tan sols tenia setze anys, van saber que s' havien enamorat l' un de l' altre, mai se van casar, no volien passar ni per cap jutjat ni per cap església dels guanyadors.
―Escoltes, hi ha renous a la casa...han obert la porta de la galeria, potser són ells.
Dues veus desconegudes per les cadires havien entrat, encara no entenien prou el que deien, però estava clar que no eren ni el Pau ni la Paula.
Les dues cadires s' adonen que leviten del terra i que estan en moviment, és en aquest just moment que escolten la veu d' un dels seus transportadors.
―Mira que el Pau no ha deixat sola a la dona ni un moment durant la malaltia i després de morta el pobre no ha aguantat ni tres dies sense ella, també ha mort.

Relat escrit per en Pilio

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars