Anys

Han passat…
Vint anys !
Asseguts davant per davant i mirant-nos als ulls. Una cadira cadascú i una llum del finestral, penombra al darrera. Res. Ni una paraula. Molta estona mirant-nos fit a fit. Fredor. Tenia fred, jo tenia fred, fred al cor, fred al cap, fred al cos. Et mirava i et notava immòbil. El front una mica arrugat si, això sí, les celles amunt i solc al mig.
Separats en la distància de vint anys, dos coneguts, noia –jo-, noi, tu i ara retrobats. Coneguts ara, parella abans. Coneguts? I no teníem paraules a transmetre’ns! Qui havia deixat qui? Ah sí! Allò de “ara no em vull comprometre”. Pel carrer ens havíem vist moltes vegades durant aquest temps. Un moviment de cap en saludar, un adéu-siau. La teva mirada sempre tenia un rerefons. Un no sé què pendent. Però passaven els anys, els matrimonis, els fills. El cada dia guiava unes vies que ja eren
infranquejables per cap altre tramvia. Jo podia comptar amb molts aixoplucs: en Jaume, l’ Anna, el Jan  (marit i fills). El meu germà Joan i els pares, ah! I la Carme, la meva gran amiga. L’esport, la música, la feina. El passat era un tren a vapor que es dibuixava en una pel·lícula en blanc i negre. El present era el tren d’alta velocitat, de vint anys enrere esdevinguda present, que ara jo et presentava en el nostre cara a cara, a tu , Enric. “Ara sóc aquí. Quan vulguis podràs expressar-te amb tota llibertat. Jo no t’interrompré”  -a la fi vaig articular.

Quaranta anys!
Som davant cara a cara, mare. Sóc bastant gran ja, i tu ets molt velleta. Ja sé que no eres una mare model, tenies les teves penes. Sí, ja sé que vas passar aquell trauma que us va marcar als avis i a vosaltres, els fills. Ho vas arrossegar fins a nosaltres,  a en Joan i a mi, els teus. I el papa també ho va patir. Ara ja sé que no vas poder fer-hi res. Quan era hora d’anar al psicòleg no hi hauries anat perquè això no era concebible en aquell temps i ara, ara el neuròleg ens ha dit que és difícil determinar l’origen de tot això, per l’edat i l’estat en què et trobes.
Saps? No passa res. N’hi ha hagut prou amb haver nascut, ja vas complir. Si fos ara inclús podria no haver nascut, jo. Vas haver de córrer a casar-te. He pogut fer moltes coses a la vida –sí, és clar, no totes les que m’hagués agradat -. Però ha valgut la pena. Ara que tinc més anys dels que m’esperen endavant, ho puc dir. Ara només vull que tu estiguis bé. Aquest serà un altre triomf meu. Vull estalviar-te cap patiment que estigui en la meva mà evitar-te. Un petó, mare.

Vuitanta anys!
Cara a cara, com en altres ocasions. Sóc davant per davant d’un rostre que em mira amb uns ulls relaxats amb el front sense arrugues. M’escolta. No diu res. Només em mira. Fa molt que som aquí, però sempre m’escolta. Mai diu prou. He tingut molt temps per explanar-me i encara en tinc... no em canso. Ell, aquest rostre, tampoc. Li he explicat allò de la mare, de l’Enric i multitud d’esdeveniments. Quan vaig començar a expressar-li (allò de la mare), li vaig descriure amb molts més detalls que els que he resumit, mentre alguna cosa sota la cadira em feia pessigolles als peus nusos. Ara, que ja porto temps aquí -un temps que no sé comptar com abans- noto un color violat agradable i un aroma d’ espígol que em transporta als temps en què la mare em posava colònia d’aquella olor. Aquest color i aquesta flaire m’acompanyen en les meves manifestacions de temps passats - i creix el color i l’olor, i creix el meu sentiment de gratitud del que em trobo en aquest camí. Creix cap al meu oïdor, creix cap al meu passat. No sé per què em trobo tan bé. Hi havia situacions molt desgradables, en els meus altres temps... El meu “interlocutor” mai arrufa el nas. No s’exalta per situacions que li refereixo i que podrien causar fàstic o culpa o vergonya o ràbia. No expressa cap sentiment negatiu que jo li pugui transmetre. És immune a aquestes emocions. I jo les visc i revisc una i altra vegada mentre l’espígol creix i creix i fa més olor. I cada cop noto menys fàstic, menys culpa, menys vergonya, menys ràbia.

Anys?
Tot fa olor d’espígol. Tot és blau, violat, verd, groc i blanc. Ja no sóc cara a cara amb cap interlocutor. Si miro endavant puc veure cares, però són cares que tampoc senten ràbia, ni culpa ... Però sí que senten quelcom, senten goig. Goig d’haver arribat fins aquí, goig de superació, de tranquil·litat. Allà veig la meva mare, està tranquil·la i em somriu. Estic joiosa! Oh! El meu pare!. En Jaume, l’Anna, En Jan, en Joan, la Carme, l’Enric... ¡

Relat escrit per la M. Eulàlia Espinasa Martori