Ressenya de llibre: Ciència exacta de Manuel Forcano


Manuel Forcano: Ciència exacta
Ed. Proa. Barcelona, 2014

Un jurat format per D.Sam Abrahams, Eva Baltasar, M. Rosa Font, Pere Gimferrer i Francesc Parcerisas ha atorgat a aquest poemari el 37é Premi de poesia Miquel de Palol.

"Ciència exacta" és el títol irònic amb que el poeta anomena l'atracció entre dos cossos que exerceix el desig. Segons ell, l'atracció física entre dues persones segueix, fil per randa, la tercera llei de la gravetat de Newton. Com dos imants de pols oposats, ambdós cossos s'atrauran amb força i acabaran unint-se. I si haguéssim de fer cas a la física, el que ha de passar, passarà; és així d'inevitable. 
Tanmateix, el poemari "Ciència exacta" és ple d'exemples on l'autor mostra de que la llei de l'atracció física -el desig eròtic- entre dues persones té moltes variants i matisos, que a voltes els éssers humans són massa complexes per a poder ser encabits a l'engròs en una sola llei universal. 
        Un matí qualsevol descobrim que l'amor 
        pot trabucar-se. Que en els besos, 
        com a la carn del peix, 
        hi ha espines amagades.

Les paraules que empra Forcano als poemes són senzilles, poemes conceptuals sense floritures, però amb imatges molt potents. L'aparent senzillesa llingüística és tan enganyosa com la ironia del títol del poemari. Només qui domina abastament el llenguatge pot permetre-s'ho. És més fàcil omplir un poema de mots cultes i enrevessats que dir en paraules comunes sentiments e idees com: 
      Si en fa, de tro,
      el teu record, encara. 

En el vessant més personal, com a lectora dona, llegir "Ciència exàcta" de Manuel Forcano em resulta doblement refrescant. Primer, perquè m'aporta una perspectiva del desig i de l'amor des d'una perspectiva a la que no hi estic acostumada: la vivència de del punt de vista homosexual masculí. Sense amagar-se'n, amb sinceritat i també amb un sentiment d'agraïment cap a totes les relacions viscudes. 
I aquí està, per a mi, la segona vessant poc comú de la visió de l’autor tal i com la mostra aquest poemari. No em trobo al davant d'un lament per uns amors perduts o d’un elogi a l'amor idealitzat romàntic. L'autor tria parlar de desig en lloc d'amor i crec que ho fa perquè té una visió de les relacions humanes realista i agraïda; on cada home que ha estimat -per extensió cada persona-, li ha despertat emocions diferents, li ha fet descobrir aspectes diferents d'ell mateix. A voltes es desespera:
       Aquesta nit
       sóc una pedra llançada amb fona
       que espetega contra un mur.

En altres poemes ens parla d’un amor que no té perquè ser etern:
      Va ser fugaç. Unes hores.
      Un sopar de fer caure de clatell,
      una fartanera, una disbauxa. 

Altres records, l’autor prefereix oblidar-los:
     Me'ls espolso del damunt,
     com un gos la mullena. 

I jo envejo al poeta que es capaç de dir-nos sense vergonya:
    Penseu el que vulgueu
    els qui em llegiu:
    alguns necessitem que sigui veritat
    allò que desitgem. 

Núria López Garcia

Comentaris

Entrades populars